Els Pets han publicat un formós disc doble, 40, només en vinil, amb el qual festegen que porten ni més ni menys que quatre dècades fent cançons, interpretant-les, publicant-les i, més difícil encara, cobrant-ne els emoluments corresponents. És un àlbum interessant perquè no és només un recull d’èxits, que també, sinó que ofereix composicions que el grup estima rellevants a la seva trajectòria, encara que en el seu moment no fossin material de promoció prioritària. Però les discogràfiques poden equivocar-se, i fins i tot els algoritmes poden estar-se perdent alguna cosa del que es cou.
Em deien fa unes setmanes els membres del grup que algunes de les cançons de 40 han anat convertint-se en hits a càmera lenta, empeses pels seus seguidors, que les han fet pujar a les mètriques de les plataformes d’streaming i les han reclamat en els repertoris dels concerts. Hi ha el cas de Lent, peça per al departament de cançons que dibuixen una relació fatalista o malastruga amb l’amor (“si m’has de deixar fes-ho lent, per fer-me a la idea”), no exempta de mala bava gavaldiana (“demostra’m que saps / dir-me mentides / sense parlar”), que en el seu moment no va ser triada com a single, però que a poc a poc ha esdevingut la més escoltada a les xarxes de l’àlbum del qual formava part, el darrer del grup, 1963, llançat fa tres anys. I és una balada força nua i deliberadament desvalguda, res de torch song ni de power ballad.
Potser més cridaner encara és el recorregut de Blue tack, que no és tampoc cap número pop efervescent, la classe de cançó empaquetada per a la heavy rotation de les radiofórmules, sinó un mig temps malenconiós, finament construït, novament portador de versos que ens parlen de la fi d’una relació. I bé, Blue tack, que no va constituir la primera aposta promocional del disc L’àrea petita (2013), multiplica actualment per cinc les escoltes de Bombolles, el tema triat aleshores com a gran reclam, i a hores d’ara és el tercer més escoltat a Spotify de tot el catàleg del grup, només al darrere de Bon dia i Bona nit.
Aquests exemples lliguen amb molts altres que ens diuen que les estratègies industrials no sempre afinen, i em ve al cap el recent de Cruel summer, la cançó de Taylor Swift, de l’àlbum Lover (2019), composta en tàndem amb St. Vincent i el productor Jack Antonoff. En el seu moment, va ser destacada a les ressenyes periodístiques i els fans la van adorar, tot demanant a Republic Records que fessin el favor de treure-la com a single, sense que els seus desitjos fossin atesos. Anys més tard, Swift la va incloure en el (quilomètric) repertori de The Eras Tour i, exposada novament al contacte amb els seguidors, a remolc, va reviscolar a les plataformes de tal manera que finalment la discogràfica va decidir publicar-la com a senzill. Cercle complet. Quatre anys després.
Sí, encara que sovint no ho sembli, quan es tracta de determinar el destí d’un artista o d’una cançó, no tot està comptat i debatut, ni està escrit què funcionarà i què no, ni l’algoritme cobreix tots els supòsits i eventualitats. El màrqueting té les seves zones d’ombra i de desatenció. Potser es tracta d’accidents, anomalies, però encara hi ha coses que s’activen a través del boca-orella de tota la vida i que es belluguen amb tracció animal. I fins i tot tenim grups musicals que publiquen discos només en vinil.