Opinió

La guitarra torna a ser «sexy»?

«Quan es produeix una tendència amb maneres invasives, és natural que hi hagi qui busqui refugi en formes musicals amb una empremta humana més palpable»

Jordi Bianciotto
13 de desembre de 2024, 21:34
Actualitzat: 21:34h

I, quan creies que la jovenalla només podia concebre la música asseient-se al davant de l’ordinador i jugant amb programes i andròmines (res en contra, la creativitat transita camins infinits), t’adones que la realitat no va en una direcció única i que a vegades ens entestem a escenificar funerals abans d’hora. Passa amb un instrument, la guitarra elèctrica, al qual en els darrers anys s’han arribat a cantar les exèquies, i que, després de tot, continua sent llaminer i sexy

Hi penso tot escoltant el nou àlbum d’Al·lèrgiques al Pol·len, sis noies originàries de Gràcia que van començant fent rumbetes i que s’han anat decantant cap a un pop amb ascendent punkie molt desimbolt, que conjuga tonades enginyoses i textos amb certa mala bava (escolteu, per exemple, el festival de retrets de la deliciosa Complicada). En aquest disc, Al·larma (eles geminades fins i tot allà on no toca), publicat fa un parell de divendres, han apujat la distorsió de, sí, la nostra amiga la guitarra elèctrica amb resultats força convincents.

A més es marquen un potent duet amb un altre grup que cal seguir de prop, Dan Peralbo i el Comboi, encapçalat pel fill de qui fou bateria original de Brighton 64, Tino Peralbo. Proposta empeltada de power pop, publicada per Cooperativa Montgrí, el segell d’un grup, Cala Vento, clau quan parlem de guitarres elèctriques des d’un enquadrament contemporani i aventurat. Aquest instrument és, de fet, troncal en moltes propostes emergents, des d’uns Reïna (mallorquins) a Angeladorrrm (barcelonins). Del pop amb bona cal·ligrafia melòdica als rebots del moviment riot grrrls dels anys noranta. Una tendència que lliga amb una altra a escala estatal, com il·lustren els casos dels imponents grups madrilenys Carolina Durante i Alcalà Norte.

Al cap i a la fi, quan es produeix una tendència amb maneres invasives, brota l’antagonisme, l’antitendència, i si et posen beats i cantarelles urbanes amb autotune fins a la sopa, resulta natural que hi hagi qui busqui refugi i oxigen en altres formes musicals: més físiques, amb una empremta humana més palpable. Les guitarres van perdre poder d’atracció quan fins i tot Sergio Dalma incloïa un solo heavy a les seves balades, però, ara que tornen a ser fora del mainstream, aquell efecte s’ha capgirat i poden ben bé recuperar l’atractiu propi de les expressions underground, a la contra de les consignes dominants. Em sembla que ja ho estan fent.

Soc periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódicode Catalunya, escric a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·laboro en diversos mitjans audiovisuals. He escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

El més llegit