Opinió

Eivissa a l’hivern

«El turisme, en principi, no és un fenomen tan idiota com el pintem i tria les contrades boniques, i Eivissa encara ho és»

Jordi Bianciotto
28 de desembre de 2024, 10:22

Tota la vida venint-hi, i no havia posat un peu a Eivissa a l’hivern fins fa quatre dies, i a hores d’ara ser-hi per aquestes dates em sembla la més assenyada de les idees. Topes amb una illa no pas fora de servei, però sí replegada, recuperada la seva ànima discreta, sense haver d’esforçar-se per acollir tot visitant afí al bling-bling de l’estiu. 

Escric aquestes línies al vaixell de Baleària, que ha salpat a l’hora exacta i que llisca per la mar en calma cap a un destí que, enmig del misteri de la nit, sembla més remot del que no pas és. T’hi pots plantar amb un cop d’avió, trenta-cinc minuts, potser quaranta, és cert. Però no és el mateix. Albirar Eivissa de bon matí des de la coberta, entreveient els perfils de Tagomago i els Amunts, té un efecte màgic i et situa en una altra cadència, tranquil·la i antiga. En aquesta època, el sol es pon d’hora i els dies seran fugissers i, per tant, més apreciats. L’Eivissa interior, rural, hivernal, és la més autèntica? No és així com jo ho diria. Totes les versions de l’illa són ben reals, la de Pachá i la dels ametllers del Pla de Corona, la del biquini de caviar a 115 euros de Casa Jondal i la de la fonda de menú menestral i taula compartida. 

És clar que és practicable anar a Eivissa no pas a buscar la disbauxa, sinó el recolliment, i el retrobament amb les raons per les quals aquest punt del Mediterrani ha encisat tantes persones, una a una i a l’engròs. El turisme, en principi, no és un fenomen tan idiota com el pintem i tria les contrades boniques, i Eivissa encara ho és, malgrat que soni pertot la cantarella automatitzada del paradís malmès, la costa desfigurada, etcètera. 

És cert que fan mal als ulls els hotelassos que escalen al voltant de Cala Llonga o el Port de Sant Miquel, però als anys seixanta, quan la postguerra, per als adults, no quedava encara gaire lluny, la idea de prosperitat era allò, i no una altra cosa, i val a dir que molts eivissencs hi van col·laborar amb (comprensible) entusiasme, tal com molts tenidors de parcel·les a Mallorca o a la Costa Brava. Una altra cosa és que l’ambició constructora romangui a hores d'ara, ara que figura que hauríem d’haver entès que una illa com aquesta és material sensible i que un creixement continu i il·limitat pot dur-la al col·lapse i a la cancel·lació dels motius pels quals ha estat un lloc atractiu. 

El turisme a Eivissa és una cosa fonamentalment estiuenca, amb un pic d’intensitat molt agut, que no perd pistonada any rere any, en el mes d’agost. Les autoritats parlen de desestacionalitzar i em sembla que no se’n surten gaire, i fet i fet, no estic tan segur que sigui un objectiu desitjable. De debò volem que ara els guiris s’hi passegin tot l’any? Miri, no ho sé, ho veurem o no, però ara per ara l’hivern ens reserva satisfaccions úniques, genuïnes, incomparables, encara que aquests dies siguin curts i fugissers, i que ara que estic arribant a Eivissa sigui impossible albirar Tagomago i els Amunts perquè a aquesta època de l’any a les set del matí encara és negra nit i tot t’ho has d’imaginar.

Soc periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódicode Catalunya, escric a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·laboro en diversos mitjans audiovisuals. He escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

El més llegit