Si ja és un fet que les distàncies entre la primera divisió del show business (els fenòmens massius i les dites ‘experiències’, el mot fetitxe) i la resta de l’escena musical s’estan eixamplant arreu, la tendència encara és més palmària quan parlem de la música en català. Aquí, o mires de ser una personalitat mediàtica, fer la música de moda i practicar el mainstream pur i dur, o més val que t’oblidis de viure d’això teu (tret d’altes excepcions). Si a més de cantar en català, el que fas se’n va dels corrents dominants, malament rai.
És molt senzill: com menor sigui el mercat disponible (força condicionat per la llengua), menys ocurrències fora de la norma et pots permetre, i per això un grup postpunk de Birmingham o un cantautor folk psicodèlic de Denver que facin una proposta amb cara i ulls, encara que només interpel·lin a un percentatge infinitesimal de la ciutadania del seu país (ja no diguem si ampliem la foto a tot l’àmbit anglosaxó o a l’esfera global, que ells poden fer-ho), és raonable pensar que puguin arribar a viure de la seva música. I per a un equivalent català i en català, l’audiència potencial es redueix d’una manera dramàtica.
Fan notar aquesta qüestió, d’una manera realista que els honora, sense infantilismes, els nois de Flashy Ice Cream en el darrer pòdcast "Univers Enderrock", en què admeten que per sobreviure en català “t’ha d’escoltar una família sencera” i “has d’arribar a l’avi i al net”. Venen a dir que fent trap i res més que trap difícilment haurien arribat on són. Això seu és molt més obert, amb empelts llatins i mentalitat pop. I si insisteixes a fer la música que et surt de l’ànima, passant per alt la seva viabilitat comercial? Tu mateix, però aleshores “hauràs de tenir una altra feina”, avisen (o viure dels pares ad aeternum, que també s’estila). Aquesta altra ocupació més orientada a poder menjar calent cada dia pot sorgir, però, del mateix àmbit de la professió musical. Per exemple, treballant de músic a sou, o en la producció, o la promoció... i posant-te, en fi, al servei d’aquells artistes que sí que tenen en el punt de mira fer una música que tingui aquesta dita viabilitat comercial.
Tot plegat no impedeix que abundin les iniciatives musicals de signe molt divers. Es diu sovint que som en una època en què hi ha més diversitat sonora que mai en aquest país i en aquesta llengua. No sé si serà tant. Potser sí. Però alhora no hi havia hagut mai un contrast tan pronunciat entre la imatge d’èxit que donen els artistes comercials i la realitat terrenal de la immensa majoria dels creadors musicals. La representació que en fa TV3, per exemple, on tot tendeix a ser eufòric i zenital, contribueix a engrandir més i més les distàncies entre un món i l’altre. I aquesta bretxa en la percepció comença a fer una mica de mal, tot i que, ben mirada, no és un miratge, sinó el reflex de l’aspra realitat.