Opinió

Àlex Torío i els àlbums de les nostres vides

«'L’era dels àlbums' ens convida a revisar dictàmens i ens diu que cadascun de nosaltres pot establir el vincle amb la música que vulgui»

Jordi Bianciotto
18 de maig del 2024
Actualitzat a les 8:36h

Ha calat en els darrers anys la idea que els àlbums han anat perdent atractiu i que el destí de la música ve regit per les cançons cada cop més curtes i les tonades que esclaten més i més aviat, no sigui que ens despistem, tot plegat regit per les alegres normes del planeta TikTok. Bé, és una mica així, però no del tot, com ho demostren les novetats d’artistes tan mainstream com ara Taylor Swift o Billie Eilish, que han publicat nous àlbums sense avançar-ne cap peça, tot mantenint-ne el suspens i ressaltant-ne la qualitat d’obra cohesionada i amb un recorregut estructurat peça a peça.

Però sí que podem tenir la sensació que el disc llarg és un objecte universal definitori d’una era, i més si parlem de l’elapé, o del CD, físic i palpable, amb la seva portada ben vistosa, la carpeta, el full amb les lletres i tot complement fotogràfic i plàstic encaminat a submergir-t’hi amb tots els sentits. Aquí se situa un llibre, L’era dels àlbums. 40 Discos imprescindibles, d’Àlex Torío, que ens parla de vincles íntims amb certs registres fonogràfics, tots ells anteriors al 1997, l’any d’OK Computer, de Radiohead. Els textos tenen ingredients de relat històric, crítica musical i crònica personal, amb un afegitó en què cada disc és associat a uns quants àlbums més, d’altres artistes, que presenten una connexió sonora o filosòfica.

Àlex Torío és un músic que ha signat vuit formosos àlbums (els publicats, perquè els inèdits ampliarien el recompte a dos dígits, o potser tres) en els quals ha fet el que li ha vingut de gust d’una manera exacta i precisa, sempre al voltant dels materials d’un rock d’autor amb ocasional fons literari i tot insinuant certa aversió als corrents de moda i a les nocions de comercialitat. Diria que fins i tot ha trobat un cert plaer en posar les coses un xic difícils. En coherència, la tria del també responsable del  programa El fotimer (iCat) no és del tot canònica, i juntament amb exemplars pop difícilment impugnables, com ara Pet sounds, de The Beach Boys, o Disintegration, de The Cure, presenta obres més apartades dels consensos.

De David Bowie, l’àlbum que escull no és pas Ziggy Stardust, ni Heroes, sinó Young Americans, un disc nocturn i sensual que abraçava el soul i el funk i amb el qual al Regne Unit el van acusar de vendre’s al dòlar. R. E. M. hi apareix amb el treball generalment considerat més desenfocat de la seva època clàssica, Fables of the reconstruction, produït pel gran Joe Boyd (The Incredible String Band, Nick Drake), al qual Torío reconeix mèrits en el seu homenatge minuciós a l’imaginari sudista estatunidenc.

De Leonard Cohen destaca una obra poc citada, New skin for the old ceremony, i té raó quan diu que la crítica general va ser precipitada a l’hora de titllar-lo de sobreproduït (més ho seria el següent disc, també molt bo, Death of ladies’ man). Fins i tot Nirvana no es colen en el llibre amb el famós Nevermind, sinó amb el seu relleu, In utero, un disc molt descriptiu del rebot antindustrial que portaven incorporat Kurt Cobain i companyia (i que va produir l’indòmit Steve Albini, finat la setmana passada).

Però el llibre no duu com a subtítol 40 discos ocults, ni "de culte", ni "que m’agraden a mi i només a mi", sinó que Àlex Torío els troba tots imprescindibles i s’arma de raons i d’argumentacions per defensar les seves tesis. I trobo que és refrescant discutir els cànons i proposar jerarquies capgirades. En aquests afers, sovint esdevenim mandrosos i ens limitem a reproduir els consensos de tota la vida sense preguntar-nos si valdria la pensa revisar-los.

Quan parlem d’artistes d’aquesta alçada, hi ha tants discos transcendentals per remenar que és més fàcil donar per tancat un veredicte fossilitzat anys enrere, no trencar-nos les banyes i repetir ad eternum la cantarella que Ziggy Stardust o Automatic for the people o Songs of Leonard Cohen o Nevermind, són les obres culminants dels seus autors. Ho són a títol crònic i indiscutible? L’era dels àlbums ens convida a revisar dictàmens i ens diu que, al capdavall, només cadascun de nosaltres té la facultat d’establir el vincle amb la música que li doni la gana.

Soc periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódicode Catalunya, escric a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·laboro en diversos mitjans audiovisuals. He escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

El més llegit