Dimarts al migdia vam enfilar el carrer Aribau, cap a la cocteleria Dry Martini, on tantes nits hem fet de més i de menys, per assistir a l’estrena de l’exposició Hola Barcelona!, de Maria Espeus, fotògrafa de ressonàncies mítiques, que durant tres anys es va dedicar a passar pel seu objectiu els rostres més cool del país. Parlo de fa una mica de temps, entre 1979 i 1982. Aleshores jo era un galifardeu que feia BUP i llegia revistes de rock per sota del pupitre, i és fàcil que et resultin encisadores les coses que feien els que tot just eren una mica més grans que tu i que encarnaven una idea d’avantguarda i modernitat.
Val la pena apropar-se al Dry aquests dies, a qualsevol hora, i recórrer amb la mirada tots aquells retrats que decoren les parets: Ocaña, Francesc Bellmunt, Javier Mariscal, Lydia Delgado, Montesol, Bigas Luna, Rosa Vergés, Juanjo Puigcorbé... Són 165 personatges, dels quals 45 ja no són entre nosaltres (els vuitanta van causar certs estralls, amics). Hi figuren uns quants músics, sis: Pau Riba, Sisa, Gato Pérez, La Voss del Trópico, Carles Santos i Loquillo, a banda d’alguns còmplices del gremi, com ara Gay Mercader, Rafael Moll o Flowers. Imatges de distingida sobrietat i puresa. Blanc i negre, fons gris indeterminat, tots mirant a càmera.
Maria Espeus és sueca i es va establir a Barcelona el 1977, més tard fa ser fotògrafa oficial de Barcelona-92 i el 2017 va obtenir tot un Premi Nacional de Cultura. Però aquesta exposició, una translació de la que va acollir en aquella època a l’Institut d’Estudis Nord-americans, és un viatge en el temps. Ens porta a uns anys sovint oblidats, terra de ningú, sense èpica, a les acaballes de la Transició i lluny encara de l’expectativa olímpica, quan de les comunes llibertàries ja no quedava gran cosa i s’anava aterrant a la realitat, amb el 23-F pel mig per acabar de rebentar la il·lusió que “qualsevol nit pot sortir el sol” i tota la pesca.
La gauche divine era una cosa antiga i hi flotava cert escepticisme ideològic. Madrid es treia del damunt la caspa de la capitalitat franquista i emergia amb una movida alhora real i fomentada per l’administració (i els seus mitjans), i alguns volien pintaven Barcelona com el Titanic, l'urbs en decadència. Una mica com ara, oi? “It’s the same old song”.
Dimarts, la galeria de rostres d’una era, tots força joves i formosos, lluïa força als murs del Dry i animava a la conversa entre el parell de centenars de convidats a la inauguració, traginant gimlets, negronis i copes de xampany. Amics i saludats, i una cridanera convivència d’accents polítics desenvolupats amb els anys, d’independentistes i de ferotges combatents del Procés, tots retrobats al voltant d’uns records i d’unes velles complicitats. Al capdavall, ja era molt poder dir que, quatre dècades després, continuaven dempeus, i la melangia compartida resulta ser una pàtria poderosa.