Encara hi ha qui se sorprèn perquè un periodista musical que figura que aspira a uns mínims d’honorabilitat dedica les seves hores al Festival d’Eurovisió. Però, a veure, de què hauríem de parlar, doncs, d’aquells artistes exquisits i minoritaris l’atenció cap als quals tothom exigeix alçant-nos el dit índex amb ànim acusatori, però que tot seguit ignora quan els fem una entrevista i procurem moure-la per xarxes? I enguany, parlem de dissabte que ve, vigília de les eleccions al Parlament, no se m’acut un entreteniment més coent, com dirien els valencians, per posar un xic d’emoció (impostada, ximpleta) a la jornada de reflexió.
37 estats es jugaran el prestigi nacional, o ho faran veure, i em fixo en les tries lingüístiques i observo que l’anglès, tot i que domina àmpliament el joc, no acaba de consumar la seva missió d’arrasar del tot els altres idiomes europeus, que encara piulen amb certa obstinació. Enguany tenim cançons en armeni, estonià, francès, grec, italià, lituà, holandès, noruec, espanyol i serbi (allò que en altres temps en dèiem serbocroat), a banda de sis composicions bilingües, amb l’anglès com a denominador comú. Me’n surten 16 de 37, gairebé la meitat, doncs. I si repassem els guanyadors del festival en l’era moderna, posem el segle XXI, la llengua de Barry Manilow hi domina, però s’han anotat victòries l’italià, el portuguès, l’ucraïnès (dos cops), el serbi i el tàtar de Crimea.
Sí, pel que fa a Eurovisió, soc un d’aquells nostàlgics dels temps en què era impossible confondre la cançó de Finlàndia amb la de Turquia, quan els iugoslaus cultivaven aquella irresistible melangia balcànica i aconseguien que recordés un títol tan jeroglífic com Ne mogu skriti svoju bol (el 1976). La meva debilitat eren precisament els temes dels països més perifèrics, com ara Noruega, persistent líder del club dels zero points, tot i presentar veus admirables com els Bendik Singers i la gran i incompresa Anita Skorgan (que s’hi va presentar fins a cinc vegades).
Això de les llengües ens recorda la contradicció que arrosseguem els europeus: ens vantem de la riquesa lingüística compartida, però l’anglès (versió "continental") és aquella única eina que permet que un portuguès es pugui comunicar amb un suec. Som uns sentimentals, però el pragmatisme sol imposar la seva llei, i més quan parlem d’un instrument que, com la llengua, presenta un valor primordialment utilitari. Després de dècades llargues d’institucions europees, poc s’ha fet perquè puguem familiaritzar-nos només una mica amb altres idiomes del nostre àmbit natural.
Però no tot és perdut. Fet i fet, i malgrat tot, a Eurovisió es preserven més les llengües autòctones que al carrer Consell de Cent, on tota quanta botiga que s’hi ha anat instal·lant s’ha llançat de braços a l’anglès en les seves retolacions i tot són take away here i amazing burgers i nails i make-ups. Observació extrapolable al conjunt de l’Eixample i de bona part de Barcelona. Celebrem, doncs, la gran nit eurovisiva, on després de tres hores d’espectacle i d’una llarga i estranya votació (aquest format en dues tandes, la segona de la qual trinxa l’emoció alimentada a la primera) acabarà obtenint una gran victòria una formosa cançó de la qual no tornarem a tenir notícia mai més.