Bruce Springsteen arriba als 75, aquest dilluns, omplint estadis a tort i a dret, molt més encara que en temps dels seus discos daurats, xafant la guitarra als propagadors de l’edatisme i capturant noves generacions al vell i noble crit del rock’n’roll. Qui ho hauria dit. Aquí no abaixa la guàrdia ningú, com va advertir fa unes setmanes a un concert a Filadèlfia: “Portem 50 anys i no ho deixarem! No farem merdes de gires de comiat, res de gira de comiat per a l’E Street Band!”. Ben dit.
50 anys “cremant carretera”, invocant la lletra de Born in the USA i els dos darrers, aixecant polseguera entre els fans. Tempestes en un got d’aigua, vist com han acabat. Perquè després de l’episodi de les protestes pels preus de les entrades, tots i cadascun dels estadis, a Amèrica i a Europa, s’han anat omplint rigorosament i apassionada, tant pels nouvinguts al "culte Bruce" com pels seguidors més intensos (alguns dels quals tot seguit s’han enfilat a trens i avions perquè no en tenien prou?).
I les queixes pels repertoris, per què ara els canvia menys que abans, i a sobre quan ve aquí fa encara menys rareses i tira més de greatest hits, i això vol dir que no ens respecta i és del tot inadmissible? I després actua a Asbury Park, fa uns dies, i allà sí que es treu de la màniga ni més ni menys que Blinded by the light, Does this bus stop at 82nd street, 4th of july, Asbury Park (Sandy), Meeting across the river i fins i tot una del Tracks, la caixa de rareses, Thundercrack. Ofensa.
Reconeguem-ho: la clientela "hardcore" de Bruce Springsteen és plena d’estimats rondinaires i perepunyetes. Calmem-nos, amics. Ja és prou prodigiós que Bruce Frederick Joseph Springsteen continuï pujant a l’escenari nit rere nit, any rere any, amb els no menys granadets col·legues de l’E Street Band, com perquè anem ara a fer-li aquesta classe de retrets.
Sempre havíem pensat que, arribat a certes edats, el seu darrer refugi serien els concerts acústics, a l’estil de la gira The ghost of Tom Joad (1995-97). Però això d’ara ja té aspecte de mode de vida a títol indefinit, a neverending tour a la dylaniana manera. Fins a rebentar. Res de farewell tous. Aprofitem-ho mentre duri. Per molts anys, Bruce.