Fa 30 anys que Kurt Cobain es va llevar la vida d’un tret a casa seva, a Seattle, i tornem a recordar-lo perquè la seva empremta al planeta Terra va més enllà de comprar a Zara una samarreta amb el nom de Nirvana. És cert que a vegades en fem un gra massa amb els aniversaris. Els de Cobain són dels més commemorats, lustre rere lustre: el 20è, el 25è, el 30è. I les efemèrides cícliques dels àlbums, sobretot Nevermind, que ara ja va camí dels 33. Però tot plegat deu voler dir alguna cosa, que les cançons de Nirvana no van ser només els hits determinats d’una època, sinó uns artefactes que van commoure i que van armar de raons una generació.
Què recordem de Kurt Cobain? És possible que el més durador de la seva obra, a una gran escala, no hagi estat el registre sonor emprat, aquell rock grunge (empeltat de punk, garatge i hard rock) que avui en dia ja ha quedat ben enrere en el mainstream musical, sinó l’actitud davant de la indústria de l’entreteniment i, més encara, la fondària poètica i humanista de les seves lletres. Cobain tenia alguna cosa de cantautor amb banda (incendiària) al darrere, com va certificar en el cèlebre MTV Unplugged, i les seves estrofes eren una esmena severa al cànon de l’estrella del rock milhomes que havia dominat el món entre els anys 70 i 80.
Hi ha aquelles cançons com ara Territorial pissings o All apologies, on mostrava les seves distàncies amb els clixés de la masculinitat i que tant connecten amb les sensibilitats del 2024. Trobador vingut del futur, Cobain no s’havia sentit mai a gust amb allò que se n’esperava com a home i és possible que el seu tarannà trenqui alguns esquemes maniqueus als ulls d’avui. Alguns pares actuals potser haurien encarrilat el petit Kurt, tan sensible i poc mascle alfa com era, cap al bloquejador hormonal i la transició de gènere.
Sí que ens vam equivocar en veure Nirvana com el grup punk que havia d’acabar amb l’ordre de la indústria musical. Santa innocència! Bé, aquella indústria es va ensorrar tota sola uns anys més tard, però reviscolaria més endavant fins a dominar més encara els ressorts del poder (i omplir més estadis que mai a la història). I avui, com aleshores, hi ha figures comercials que frisen per l’èxit en si mateix, en contrast amb els ideals de Cobain, i artistes que tenen en compte altres paràmetres. I la vida continua.