Quant dura una generació? En la música catalana, sembla que els cicles ben bé poden ser de set o vuit anys, acabats els quals l’artista, si no ha construït un matalàs prou sòlid de cançons i de reputació, el camí se li posa costerut. Cada cert temps es produeix un moviment de terres que pot deixar-lo a la intempèrie, fora fins i tot de la conversa pública. Ho tornem a veure amb l’allisada general que estem presenciant arran dels nous cànons del pop urbà.
En la música en català s’ha manifestat sempre un (segurament, convenient) ingredient de compromís per la causa que no sempre ha estat a l'altura de les circumstàncies: als artistes els riem les gràcies quan són la sensació del moment i després és fàcil que els anem abandonant, per desviar l’atenció a la següent sensació del moment. No és només cosa nostra, passa a tot arreu, d’acord, però les conseqüències són més sagnants quan parlem d’un objecte vulnerable com és, en particular, la música de caràcter independent feta en aquesta llengua precisa (i, per tant, doblement independent).
Ara fa una dècada, si fa no fa, dominaven el paisatge els ritmes de revetlla de l’escola de Txarango, en una època en què ja es cantaven les absoltes de la generació anterior, la dels “indies catalans”, com els havia batejat Martí Sales al llibre ‘Ara és el moment’, un entorn de bandes que havia sacsejat el paisatge als voltants dels anys 2005-2008. Era el 2015 quan Andreu Gomila i Marta Salicrú observaven que en la quinta de Manel s’albirava una fi de festa, un canvi de cicle, i ho explicaven a les pàgines de ‘Putos himnes generacionals’. És possible que aquella fos la darrera onada hegemònica de grups que es basaven en el fil conductor del pop-rock de tall anglosaxó, adaptat a la catalanitat, i interpretant-lo d’una manera orgànica, amb instruments i no pas (o no tant) amb màquines. No en faig una crítica nostàlgica: és només una constatació.
Més enllà dels venedors d’entrades més notoris, que n’hi ha, què se n’ha fet de la generació que va regenerar el pop en català a cavall de la primera i segona dècada del segle XXI? Xarim Aresté, que va treure el nas amb un grup malaguanyat, Very Pomelo, em diu que d’un temps ençà percep que hi ha menys públic disposat a combregar amb una proposta com la seva, que tot costa més. Ell, que ha fet alguns dels millors discos de música en català dels darrers temps, com són ‘Ses entranyes’ (2022) i el nou de trinca ‘Un idioma nou’. Jaume Pla, Mazoni, ho ha deixat per temps indefinit, i ho veig com un senyal que les coses no són fàcils quan ja no ets el nom fulgurant de la temporada ni tampoc ets un clàssic amb totes les lletres.
Ara centren els focus un munt de noms nous, amb estètiques sonores i codis força renovats, i això no només és bo, sinó imprescindible, però el suport a la nostra música hauria d’incloure seguir els artistes cinc minuts més del que és estrictament necessari per participar d’una foto d’èxit o de suposada bonança. El que és difícil per a algú que destaca amb el primer disc no és fer el segon, ni el tercer, sinó el quart, el cinquè, el sisè i el setè, i mantenir l’atenció pel carril de l’interès artístic. I fins i tot si ho aconsegueix, se les haurà de tenir amb els qui el titllin d’acomodat, reiteratiu i plom. Al capdavall, som un país on, quan els nois de Manel encara no havien paït l’enrenou que havia causat el primer disc, ja hi havia qui els titllava d’haver-se rendit a la indústria i a la comercialitat, perquè, com sabem, no hi ha res més noble i pur que ser músic i morir-te de fam.
En la música en català s’ha manifestat sempre un (segurament, convenient) ingredient de compromís per la causa que no sempre ha estat a l'altura de les circumstàncies: als artistes els riem les gràcies quan són la sensació del moment i després és fàcil que els anem abandonant, per desviar l’atenció a la següent sensació del moment. No és només cosa nostra, passa a tot arreu, d’acord, però les conseqüències són més sagnants quan parlem d’un objecte vulnerable com és, en particular, la música de caràcter independent feta en aquesta llengua precisa (i, per tant, doblement independent).
Ara fa una dècada, si fa no fa, dominaven el paisatge els ritmes de revetlla de l’escola de Txarango, en una època en què ja es cantaven les absoltes de la generació anterior, la dels “indies catalans”, com els havia batejat Martí Sales al llibre ‘Ara és el moment’, un entorn de bandes que havia sacsejat el paisatge als voltants dels anys 2005-2008. Era el 2015 quan Andreu Gomila i Marta Salicrú observaven que en la quinta de Manel s’albirava una fi de festa, un canvi de cicle, i ho explicaven a les pàgines de ‘Putos himnes generacionals’. És possible que aquella fos la darrera onada hegemònica de grups que es basaven en el fil conductor del pop-rock de tall anglosaxó, adaptat a la catalanitat, i interpretant-lo d’una manera orgànica, amb instruments i no pas (o no tant) amb màquines. No en faig una crítica nostàlgica: és només una constatació.
Més enllà dels venedors d’entrades més notoris, que n’hi ha, què se n’ha fet de la generació que va regenerar el pop en català a cavall de la primera i segona dècada del segle XXI? Xarim Aresté, que va treure el nas amb un grup malaguanyat, Very Pomelo, em diu que d’un temps ençà percep que hi ha menys públic disposat a combregar amb una proposta com la seva, que tot costa més. Ell, que ha fet alguns dels millors discos de música en català dels darrers temps, com són ‘Ses entranyes’ (2022) i el nou de trinca ‘Un idioma nou’. Jaume Pla, Mazoni, ho ha deixat per temps indefinit, i ho veig com un senyal que les coses no són fàcils quan ja no ets el nom fulgurant de la temporada ni tampoc ets un clàssic amb totes les lletres.
Ara centren els focus un munt de noms nous, amb estètiques sonores i codis força renovats, i això no només és bo, sinó imprescindible, però el suport a la nostra música hauria d’incloure seguir els artistes cinc minuts més del que és estrictament necessari per participar d’una foto d’èxit o de suposada bonança. El que és difícil per a algú que destaca amb el primer disc no és fer el segon, ni el tercer, sinó el quart, el cinquè, el sisè i el setè, i mantenir l’atenció pel carril de l’interès artístic. I fins i tot si ho aconsegueix, se les haurà de tenir amb els qui el titllin d’acomodat, reiteratiu i plom. Al capdavall, som un país on, quan els nois de Manel encara no havien paït l’enrenou que havia causat el primer disc, ja hi havia qui els titllava d’haver-se rendit a la indústria i a la comercialitat, perquè, com sabem, no hi ha res més noble i pur que ser músic i morir-te de fam.