La Remington de Francesc Madrid
«Madrid és un dels grans repòrters catalans del segle passat, al costat de Domènec de Bellmunt, Josep Maria Planes o Irene Polo. Company de redacció de Josep Pla a 'Las Noticias' i contemporani dels grans, Xammar, Sagarra, Cabot»
ARA A PORTADA
-
-
El Govern veu «compatible» negociar els pressupostos mentre s'avança en els acords d'investidura Redacció
-
El PP s'enfanga amb el veto a les festes islàmiques a Múrcia i la Moncloa obre una investigació Bernat Surroca Albet
-
Barcelona investigarà centenars d'empreses de pisos turístics a la cerca d'impostos pendents David Cobo
-
Catalunya afronta la segona onada de calor: quan i on s'assoliran temperatures extremes? Arnau Urgell i Vidal

- Quim Torra
- Expresident de la Generalitat
A Catalunya, les Remington gaudien d’un prestigi contrastat. Carles Soldevila escrivia els seus fulls de dietari amb una d’elles, teclejant enèrgicament amb dos dits; Manuel Fontdevila, cònsol de Granollers a Madrid i un dels prínceps de la bohèmia més equívoca i salvatge de començaments de segle, amic íntim de Paco Madrid, també la utilitzava. Encara que les Underwood no es quedaven enrere i tenien defensors entusiastes, essent el més conegut de tots Joan Coromines, que va escriure les entrades del seu diccionari en una d’elles.
Rumb a l’Àfrica occidental, i darrere l’estela del Buenos Aires, un vaixell de càrrega que feia la ruta per la costa africana, Madrid, amb la Remington als genolls, anava teclejant l’aventura d’aquell viatge. Va acabar sortint-ne un llibre La Guinea incógnita. Vergüenza y escándalo colonial, publicat el 1933, un reportatge valent, escrit amb un ritme accelerat, més fort que mai, gairebé telegràfic, una denúncia de la injustícia escrita amb traç cinematogràfic, que el lector havia de veure més que llegir. Allà, a Guinea, Madrid va ser testimoni de com continuava el tràfic d’homes. Esclaus en l'última colònia espanyola. Evitant la moralitat, centrant-se en el document viu que tenia al davant, va descrivint, al cronòmetre, com Espanya, en la seva tasca colonial, emprava els gestos d’un vulgar atracador de barri baix, com un simple carterista del Districte V.
Madrid és un dels grans repòrters catalans del segle passat, al costat de Domènec de Bellmunt, Josep Maria Planes o Irene Polo. Company de redacció de Josep Pla a Las Noticias i contemporani dels grans, Xammar, Sagarra, Cabot. Avui el seu treball ja no interessa a ningú, però farà un parell d’anys vam poder rescatar, traduïda al català –idioma en què va escriure la gran part dels seus treballs periodístics i obres de teatre-, Sang a les Drassanes, obra mestra del gènere, autèntic descens a les profunditats del nostre Barri Xino (denominació que entre ell i Marsà van popularitzar).
Em va ser impossible localitzar cap hereu seu. Madrid, un home pròxim a ERC els últims anys de la República, va haver de marxar de Catalunya amenaçat pels anarquistes. La desfeta del 1939 l’agafà a l’Argentina, on moriria el 1950, als 50 anys d’edat. Precisament el llibre sobre Guinea anava dedicat a una filla seva. Vaig fer gestions al Casal Català, però ningú no tenia cap pista. Finalment, salvant els seus drets, vam editar el llibre.
Ara farà sis mesos vaig rebre un email, escrit en un català perfecte. Era la seva filla, que s’havia assabentat de l’existència de nova edició de Sang a les Drassanes. Vaig trucar-la immediatament. Em va contestar en castellà, perquè Núria Madrid, de 80 anys, estava fent classes de català però li feia angúnia parlar-lo. Només volia donar-me les gràcies per haver tornat a imprimir el nom del seu pare en un llibre. Vaig preguntar-li com li havia anat la vida, a l’exili, i em va respondre que no podia queixar-se, però que sempre li havia faltat una cosa, "una pàtria". I va afegir: "Les pedres que vostè trepitja a Barcelona són les meves pedres, no ho oblidi". Va ser emocionant.
Ens hem anat escrivint de tant en tant des d’aleshores. Un mes enrere em va enviar un correu comunicant-me que volia enviar-me la Remington del seu pare. Vaig oposar-m’hi, ferm, perquè sabia el que significava per ella. Però va insistir: "És el que més m’estimo del pare. Ha de tornar a Catalunya". Transcric: "¡Cuantas noches me dormí y me desperté con su tableteo, con el ruido de sus teclas subiendo y bajando y los dedos de mi padre corriendo sobre ellas!... El día de mañana que quede en los recuerdos que pueda haber en algún lugar de Cataluña donde se tenga memoria del grupo de exiliados por la Guerra Civil".
Mentre escric aquestes línies la tinc al davant, la vella Remington de Francesc Madrid, un dels supervivents del gran naufragi. He de trucar al Museu de l’Exili de La Jonquera.
Expresident de la Generalitat de Catalunya. Va treballar d'advocat a una companyia d'assegurances durant 20 anys. Editor i fundador de l'editorial Acontravent. Ha publicat treballs sobre Eugeni Xammar, Montserrat Roig i l'exili català. Va ser director del Born, president d'Òmnium Cultural i director de la Revista de Catalunya.
Et pot interessar
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.