I després de parlar de Fidel, a favor o en contra, toca preguntar-se: Però, i la revolució? La frase: "Amb Fidel s'ha acabat el segle XX", és tan caduca com aquella que diu que "amb la caiguda del mur de Berlín, es van acabar les ideologies."
La realitat és tossuda, i tossudament ens col·loca sempre al davant de les nostres pròpies contradiccions. La guerra que va sorgir de Sierra Maestra tenia com a lema: contra l'imperialisme, per la gent del poble, perquè tots tinguin el mateix, en realitat, per la democràcia.
Perquè és d'això del que estem parlant quan vituperem o enaltim Fidel Castro. Potser que ens ho fem mirar doncs: àvies que moren soles a casa perquè no tenen llum, gent remenant els pots d'escombraries per menjar, famílies que perden la seva casa en nom d'unes regles que mai han estat aprovades per un parlament, sinó per una empresa privada. Quanta democràcia per a no res.
Perquè, és democràcia el sistema que proclama Trump president del país més important del món, amb el 20% dels vots de tot el públic potencial elector? La participació en les votacions de les darreres eleccions a Espanya, o a Catalunya, segueix la mateixa línia. Manca d'interès diuen, en la política. I com a conseqüència, un retorn a les demandes de lideratges forts que decideixin per a un públic que no opina. Terreny abonat a les proclames de l'extrema dreta que ja ens són conegudes. A Espanya, i a Catalunya, només fa 40 anys que les hem deixat endarrere oficialment, tot i que està clar que les conseqüències de corrupció política sistèmica són encara una mostra de dictadura. O el fet que per votar, aquells que sí volem fer-ho, no ens deixin en nom de constitucions obsoletes.
A la xarxa, es veu clarament com la franja de persones més joves, que no han viscut els processos de canvi de la postguerra, de mitjans del segle XX, eviten aquestes lloances a uns "revolucionaris" que ja no els representen.
Llavors, qui agafa la representació actual del lideratge polític i social? Estem en una paradoxa històrica perquè les generacions més formades, no es reconeixen en el model dels seus pares, que justament van lluitar perquè ells visquessin en democràcia. Potser és que no és democràcia, al cap i a la fi, el que els estem oferint.
No sé si cal tornar a fer la revolució, potser el que cal és assumir que no s'ha de deixar de fer mai, malgrat que sembli que la batalla es va guanyar. Deia Tsun Tzu:" El suprem art de la guerra és sotmetre l'enemic sense lluitar." "Hasta la victoria siempre".
La realitat és tossuda, i tossudament ens col·loca sempre al davant de les nostres pròpies contradiccions. La guerra que va sorgir de Sierra Maestra tenia com a lema: contra l'imperialisme, per la gent del poble, perquè tots tinguin el mateix, en realitat, per la democràcia.
Perquè és d'això del que estem parlant quan vituperem o enaltim Fidel Castro. Potser que ens ho fem mirar doncs: àvies que moren soles a casa perquè no tenen llum, gent remenant els pots d'escombraries per menjar, famílies que perden la seva casa en nom d'unes regles que mai han estat aprovades per un parlament, sinó per una empresa privada. Quanta democràcia per a no res.
Perquè, és democràcia el sistema que proclama Trump president del país més important del món, amb el 20% dels vots de tot el públic potencial elector? La participació en les votacions de les darreres eleccions a Espanya, o a Catalunya, segueix la mateixa línia. Manca d'interès diuen, en la política. I com a conseqüència, un retorn a les demandes de lideratges forts que decideixin per a un públic que no opina. Terreny abonat a les proclames de l'extrema dreta que ja ens són conegudes. A Espanya, i a Catalunya, només fa 40 anys que les hem deixat endarrere oficialment, tot i que està clar que les conseqüències de corrupció política sistèmica són encara una mostra de dictadura. O el fet que per votar, aquells que sí volem fer-ho, no ens deixin en nom de constitucions obsoletes.
A la xarxa, es veu clarament com la franja de persones més joves, que no han viscut els processos de canvi de la postguerra, de mitjans del segle XX, eviten aquestes lloances a uns "revolucionaris" que ja no els representen.
Llavors, qui agafa la representació actual del lideratge polític i social? Estem en una paradoxa històrica perquè les generacions més formades, no es reconeixen en el model dels seus pares, que justament van lluitar perquè ells visquessin en democràcia. Potser és que no és democràcia, al cap i a la fi, el que els estem oferint.
No sé si cal tornar a fer la revolució, potser el que cal és assumir que no s'ha de deixar de fer mai, malgrat que sembli que la batalla es va guanyar. Deia Tsun Tzu:" El suprem art de la guerra és sotmetre l'enemic sense lluitar." "Hasta la victoria siempre".