El paio que em va robar la caçadora i la cartera a punta de navalla al metro quan jo era adolescent –anys 80– era un quinqui autòcton, amb símptomes evidents d’estar passant el mono. El que fa uns mesos li va estirar el mòbil al meu fill adolescent al metro responia a l’arquetip de menor estranger no acompanyat. Han passat quaranta anys però en el fons no ha canviat res: als dos ens han robat al metro, i a tots dos ens ho va fer algú que ocupa un lloc a baix de tot de la cadena tròfica del capitalisme. La diferència és que el meu quinqui a ningú –ni al més fatxa– se li hagués acudit expulsar-lo del país. Sí castigar-lo, sí que la policia li fotés quatre hòsties, sí tancar-lo a la presó. Però no expulsar-lo.
I segur que el meu quinqui era multireincident, perquè quan no et pots pagar la dosi diària, d’alguna banda has de treure els diners. Però contra algú que és ètnicament com tu i que porta el mateix passaport que tu a la butxaca, ni se’t passa pel cap l’expulsió com a solució. Els multireincidents d’avui ja són una altra cosa. Com que molts són estrangers, porten enganxada al front la medecina que se’ls ha d’aplicar: expulsió! Has vingut de fora i delinqueixes, tenim el dret d’expulsar-te. És un raonament que s’entén molt ràpid perquè l’apliquem sovint en tota mena de relacions socials. Si ets l’últim d’arribar a un grup d’amics, a un club de petanca o a un lloc de treball i només hi portes problemes, els que ja hi eren trobaran just que se t’assenyali la porta de sortida. El de l’expulsió és un argument, per tant, alineat amb l’inconscient col·lectiu i la intuïció popular. Alerta.
Això, els alcaldes de Junts del Maresme que aquesta setmana han comparegut plegats per demanar l’expulsió dels multireincidents, ho saben. D’entrada, cal dir que s’entén la desesperació d’un alcalde que té casos flagrants de multireincidència al poble que fan perillar la convivència. Però la posició de lideratge també l’obliga –a no ser que sigui un xenòfob i estigui aprofitant la situació per fer campanya contra la immigració en general– a mesurar molt bé les paraules. Si el problema és la multireincidència, si realment el que preocupa els alcaldes és això i només això, pronunciar la paraula expulsió és una irresponsabilitat, perquè ipso facto el debat deixa de ser sobre seguretat i passa a ser sobre immigració. Potser era el que es pretenia?
Seria un error majúscul, però, que la criptoxenofòbia d’alguns fos l’excusa per fugir d’estudi dels problemes concrets i reals de seguretat que es viuen a molts pobles i barris de Catalunya. Problemes que, a més, afecten moltíssim més les classes populars que no les acomodades. Entre la senyora a qui estiren la bossa i qui li ha estirat la bossa, l’esquerra no pot dubtar: la víctima primera i immediata és la senyora, sense matisos. I a més, ella ha de sentir que això és així. Determinada esquerra ha arribat a uns nivells d’abstracció teòrica i intel·lectualitat en els discursos, que de vegades sembla que l’única víctima és l’autor del delicte. I cada vegada que es transmet aquesta idea, la senyora, els seus familiars i els seus veïns estan un pas més a prop de votar la ultradreta.
La seguretat de la classe treballadora en els seus barris ha de ser una prioritat absoluta de l’esquerra. Per molt que sigui cert –que ho és–, no se li pot dir a la gent que sense exclusió social no hi hauria petita delinqüència, o que el barri serà segur quan es resolguin les injustícies, o que en realitat el petit delinqüent és una víctima. Si mentre dius aquestes frases, al veí li han entrat a casa a robar, al nebot li han estirat el mòbil, o al portal del costat estan traficant amb droga, la gent simplement no t’escoltarà. La seguretat no pot ser només una promesa de futur a través de la reducció de les desigualtat, sinó una realitat tangible i present, i això implica acció policial i judicial, per molt que incomodi dir-ho i, sobretot, fer-ho.
Els governs d’esquerres, doncs, han de garantir més presència policial als barris populars i canvis legals contra la multireincidència que facin que la gent se senti protegida. I al costat d’això, òbviament, el que no farà mai la dreta: polítiques decidides de reducció de les desigualtats i d’integració social, sabent, però, que els fruits es recolliran a mig i llarg termini. Si no es fan les dues coses alhora, la catifa vermella per a la ultradreta està servida. I amb el vot entusiasta de la classe treballadora, també la d’origen immigrant, per cert. Perquè tothom, es digui Montserrat, Pepe o Mohamed, vol sentir-se segur quan surt al carrer.
I segur que el meu quinqui era multireincident, perquè quan no et pots pagar la dosi diària, d’alguna banda has de treure els diners. Però contra algú que és ètnicament com tu i que porta el mateix passaport que tu a la butxaca, ni se’t passa pel cap l’expulsió com a solució. Els multireincidents d’avui ja són una altra cosa. Com que molts són estrangers, porten enganxada al front la medecina que se’ls ha d’aplicar: expulsió! Has vingut de fora i delinqueixes, tenim el dret d’expulsar-te. És un raonament que s’entén molt ràpid perquè l’apliquem sovint en tota mena de relacions socials. Si ets l’últim d’arribar a un grup d’amics, a un club de petanca o a un lloc de treball i només hi portes problemes, els que ja hi eren trobaran just que se t’assenyali la porta de sortida. El de l’expulsió és un argument, per tant, alineat amb l’inconscient col·lectiu i la intuïció popular. Alerta.
Això, els alcaldes de Junts del Maresme que aquesta setmana han comparegut plegats per demanar l’expulsió dels multireincidents, ho saben. D’entrada, cal dir que s’entén la desesperació d’un alcalde que té casos flagrants de multireincidència al poble que fan perillar la convivència. Però la posició de lideratge també l’obliga –a no ser que sigui un xenòfob i estigui aprofitant la situació per fer campanya contra la immigració en general– a mesurar molt bé les paraules. Si el problema és la multireincidència, si realment el que preocupa els alcaldes és això i només això, pronunciar la paraula expulsió és una irresponsabilitat, perquè ipso facto el debat deixa de ser sobre seguretat i passa a ser sobre immigració. Potser era el que es pretenia?
Seria un error majúscul, però, que la criptoxenofòbia d’alguns fos l’excusa per fugir d’estudi dels problemes concrets i reals de seguretat que es viuen a molts pobles i barris de Catalunya. Problemes que, a més, afecten moltíssim més les classes populars que no les acomodades. Entre la senyora a qui estiren la bossa i qui li ha estirat la bossa, l’esquerra no pot dubtar: la víctima primera i immediata és la senyora, sense matisos. I a més, ella ha de sentir que això és així. Determinada esquerra ha arribat a uns nivells d’abstracció teòrica i intel·lectualitat en els discursos, que de vegades sembla que l’única víctima és l’autor del delicte. I cada vegada que es transmet aquesta idea, la senyora, els seus familiars i els seus veïns estan un pas més a prop de votar la ultradreta.
La seguretat de la classe treballadora en els seus barris ha de ser una prioritat absoluta de l’esquerra. Per molt que sigui cert –que ho és–, no se li pot dir a la gent que sense exclusió social no hi hauria petita delinqüència, o que el barri serà segur quan es resolguin les injustícies, o que en realitat el petit delinqüent és una víctima. Si mentre dius aquestes frases, al veí li han entrat a casa a robar, al nebot li han estirat el mòbil, o al portal del costat estan traficant amb droga, la gent simplement no t’escoltarà. La seguretat no pot ser només una promesa de futur a través de la reducció de les desigualtat, sinó una realitat tangible i present, i això implica acció policial i judicial, per molt que incomodi dir-ho i, sobretot, fer-ho.
Els governs d’esquerres, doncs, han de garantir més presència policial als barris populars i canvis legals contra la multireincidència que facin que la gent se senti protegida. I al costat d’això, òbviament, el que no farà mai la dreta: polítiques decidides de reducció de les desigualtats i d’integració social, sabent, però, que els fruits es recolliran a mig i llarg termini. Si no es fan les dues coses alhora, la catifa vermella per a la ultradreta està servida. I amb el vot entusiasta de la classe treballadora, també la d’origen immigrant, per cert. Perquè tothom, es digui Montserrat, Pepe o Mohamed, vol sentir-se segur quan surt al carrer.