Encara que Junts ho faci amb una narrativa errònia i per no perdre vots cap a Aliança Catalana, la reclamació de les competències integrals en immigració per a Catalunya hauria de rebre el suport de tots els partits sobiranistes. Les competències no són de dretes ni d’esquerres, són poder, i el catalanisme polític, des de la seva fundació, va de recuperar el poder perdut. Certament, no va només d’això, també va d’exercir aquest poder per governar la nació en un sentit o en un altre, i aquí sí que ja hi entra el joc esquerra-dreta. Però que hom desconfiï de l’ús que un hipotètic govern de Junts (amb Orriols o sense) faria de la competència en immigració, no pot modificar la posició sobre la necessitat de disposar de l’eina. En aquesta negociació Junts-PSOE, tots els sobiranistes haurien de ser “team Junts”.
El mateix, però a l’inrevés, passa amb el finançament, o amb Rodalies, on tots els sobiranistes haurien de ser “team ERC”, donat que és ERC qui va col·locar aquests temes en la negociació de la investidura de Sánchez i qui n’està protagonitzant el procés negociador. Aquesta setmana hem sabut que en el Consorci Estat-Generalitat que gestionarà integralment Rodalies, la Generalitat hi tindrà la presidència i el vot de qualitat, és a dir dret de vet. Si fos a l’inrevés, diríem que el PSOE li ha marcat un gol a ERC i que l’estat es queda el poder sobre Rodalies. Toca felicitar ERC, i qui vingui darrere ja negociarà el següent pas, que no és cap altre que passar del Consorci al traspàs nu i cru. L’autogovern que tenim s’ha construït així.
Aquesta és la lògica del peix al cove de tota la vida, que ara practiquen Junts i ERC perquè és l’única praxi alternativa a la revolucionària, si entenem l’octubre del 17 com una revolució, encara que fos fallida. O fas allò del 17 (amb més convicció i fins al final, sense catxes), o fas això. Són faves comptades. I si no hi ha més il·lusió i motivació en la base social del sobiranisme no és per això del peix al cove, que s’està fent raonablement bé, sinó perquè l’estan venent els mateixos dirigents que van vendre allò de la revolució. Aquest és el drama de la continuïtat de Puigdemont i Junqueras: la seva presència fa impossible que la fase actual es llegeixi com l’inici d’un nou cicle polític que podria acabar amb un nou Octubre en el futur, sinó que inevitablement es llegeix com una marxa enrere o fins i tot com una rendició. Costa d’entendre que no se n’adonin.