Aquests dies el diari El País ha construït tot un seguit d'informacions, cadascuna més lisèrgica. Va començar anunciant que el president Mas oferia una tercera via per a cercar un acord. Tot fruit d'una interpretació (com a mínim imaginativa) d'una resposta d'Artur Mas a un estudiant a Madrid sobre si hi ha una alternativa federal i on el president li va respondre que si n'hi ha una, l'ha de fer l'estat espanyol i si n'hi ha, es podria votar al referèndum juntament l'opció independentista.
Això que no és una novetat (els independentistes mai s'han negat a que es voti independència i enfront hi hagi una alternativa ferma que presenti l'Estat), per a El Pais ha sigut el tret de sortida d'una construcció de realitat alternativa. El segon pas va ser preguntar-li a membres del Gobierno de España si estaven d'acord a escoltar la suposada alternativa a la independència que oferia Mas. Clar que davant fer un referèndum el Gobierno de España no diria no a “parlar” (que no vol dir negociar). D'aquí ja van extreure un altre article i editorial en que el Gobierno de Rajoy acceptava la "negociació" que oferia Mas. La postveritat estava ja en construcció.
Aquest dilluns ens desperta amb una portada extremadament lisèrgica, "La Generalitat accepta negociar l'oferta de Rajoy". Dins de l'article declaracions en línia contraria, Puigdemont que no sap de quina oferta li parlen i en Junqueres dient que sigui quina sigui l'oferta hi haurà un referèndum. Cap membre del Gobierno de España va dir res de cap oferta, cap membre del Govern de Catalunya ha dit res d'acceptar cap oferta (ni imaginaria, ni real) a costa de no fer el referèndum i l'Artur Mas no va fer cap proposta de diàleg. L'únic que ha donat veracitat a aquesta ficció ha sigut l’Enric Millo, parlant de trobades secretes, murri com ell sol sap com aprofitar una oportunitat com aquesta.
Però tot això a El País tant li és. L'objectiu no és fer notícies, sinó construir un relat: que hi ha un acord possible i que segurament és culpa dels independentistes que es trenqui a darrera hora. No deixa de ser una forma subtil de manipular la realitat per a afavorir els interessos, ja no de l'unionisme, sinó de l'statu quo. Ja El País va abandonar la veracitat amb les vagues generals i el 15-M. No és estrany que ho faci amb el repte més gran que ha tingut l'statu quo: el moviment independentista català.
Això que no és una novetat (els independentistes mai s'han negat a que es voti independència i enfront hi hagi una alternativa ferma que presenti l'Estat), per a El Pais ha sigut el tret de sortida d'una construcció de realitat alternativa. El segon pas va ser preguntar-li a membres del Gobierno de España si estaven d'acord a escoltar la suposada alternativa a la independència que oferia Mas. Clar que davant fer un referèndum el Gobierno de España no diria no a “parlar” (que no vol dir negociar). D'aquí ja van extreure un altre article i editorial en que el Gobierno de Rajoy acceptava la "negociació" que oferia Mas. La postveritat estava ja en construcció.
Aquest dilluns ens desperta amb una portada extremadament lisèrgica, "La Generalitat accepta negociar l'oferta de Rajoy". Dins de l'article declaracions en línia contraria, Puigdemont que no sap de quina oferta li parlen i en Junqueres dient que sigui quina sigui l'oferta hi haurà un referèndum. Cap membre del Gobierno de España va dir res de cap oferta, cap membre del Govern de Catalunya ha dit res d'acceptar cap oferta (ni imaginaria, ni real) a costa de no fer el referèndum i l'Artur Mas no va fer cap proposta de diàleg. L'únic que ha donat veracitat a aquesta ficció ha sigut l’Enric Millo, parlant de trobades secretes, murri com ell sol sap com aprofitar una oportunitat com aquesta.
Però tot això a El País tant li és. L'objectiu no és fer notícies, sinó construir un relat: que hi ha un acord possible i que segurament és culpa dels independentistes que es trenqui a darrera hora. No deixa de ser una forma subtil de manipular la realitat per a afavorir els interessos, ja no de l'unionisme, sinó de l'statu quo. Ja El País va abandonar la veracitat amb les vagues generals i el 15-M. No és estrany que ho faci amb el repte més gran que ha tingut l'statu quo: el moviment independentista català.