Una de les bones notícies des del 27 d'octubre fins avui ha sigut l'avenç clar i irrefutable de l'independentisme en els antics feus del socialisme a l'àrea metropolitana. Aquest èxit és provocat per les següents raons: la tasca de formigueta dels independentistes del territori, la construcció d'un relat metropolità que supera el fet de posar candidats simbòlics i, en aquest cas, l'encert d'ERC amb una campanya dirigida a causar una escletxa entre votants dels "comuns" i dels socialistes. Però més enllà de l'anàlisi del per què hem crescut en aquesta zona, vull focalitzar en quines lliçons aplicar en el futur.
La independència de Catalunya és una d'aquestes inevitabilitats històriques, només perquè és irreversible el decalatge generacional (com deia Rubalcaba, els catalans ens enterren amb la senyera i naixem amb l'estelada) i el divorci entre una part cada cop més gran dels catalans amb l'estat espanyol. Però aquesta inevitabilitat es pot donar en 10, 15 o 20 anys, si no fem res. L'independentisme hauria patit un endarreriment brutal en cas de perdre les eleccions i no tenir majoria parlamentària. Vull que siguem conscients que el nou vot metropolità ens ha salvat.
Si podem créixer serà entre votants metropolitans de "comuns" i del PSC. A Amer es pot fer molta feina, però tot i ser el President veí del poble i estar exiliat, només ha augmentat 30 vots: és difícil millorar representació quan el 82% ja vota independència. A l'altre extrem tenim Ciutat Meridiana, amb només un 17% de vot independentista. És aparentment poc, però aquest vot és més gran que la mitjana independentista de Catalunya fa 10 anys, i és en zones com aquestes on hem crescut. Només en aquest barri vam guanyar més de 300 vots, un augment de més del 60% dels vots respecte el 2015. Els resultats d'augments espectaculars a l'Hospitalet (més de 4.000 votants independentistes) i a la resta dels clàssics feus socialistes indiquen dues coses: hem crescut, però més important, ja no som marginals a aquests territoris i això dóna més marge per a un creixement posterior.
L'hegemonia política s'assoleix també quan els partits de cada bloc ideològic es veuen com l'alternativa al territori. Ningú sap calibrar l'oportunitat que significa que el primer partit d'esquerres al país i a les àrees metropolitanes de Tarragona i Barcelona sigui ERC. Pel flanc esquerra les coses queden molt clares, cal continuar laminant l'espai socialista i fent l'abraçada de l'ós als "comuns". Tothom critica a Tardà per les seves picades d'ull als "comuns", però és la millor màquina per fer l'independentisme amable als seus votants. L'objectiu a les municipals també ha de ser aquest, continuar enfortint el paper metropolità d'una alternativa als socialistes i als "comuns" en el flanc esquerra, serà difícil treure de les alcaldies de la primera corona a alguns alcaldes, però tot avanç en aquest sentit ens ajudarà i molt.
Pel costat dret em preocupa la pèrdua de vot a llocs com Sant Cugat, Sarrià i Eixample. Mentre que la dreta al "territori" ha aguantat millor, la dreta metropolitana fa una mica d'aigües. Les pors econòmiques i la inestabilitat poden espantar a part d'aquest electorat, però és ben clar que necessitarem també que la "dreta" faci un relat metropolità. Aquestes eleccions Junts per Catalunya ha descuidat una petita part d'aquest votant.
Tenim un escenari a mitjà termini i no anem a un esprint sinó a una cursa una mica més llarga. En el marc sociològic ja sabem algunes de les coses que podem fer. Tenim camp per córrer i aquest sembla que serà metropolità.
La independència de Catalunya és una d'aquestes inevitabilitats històriques, només perquè és irreversible el decalatge generacional (com deia Rubalcaba, els catalans ens enterren amb la senyera i naixem amb l'estelada) i el divorci entre una part cada cop més gran dels catalans amb l'estat espanyol. Però aquesta inevitabilitat es pot donar en 10, 15 o 20 anys, si no fem res. L'independentisme hauria patit un endarreriment brutal en cas de perdre les eleccions i no tenir majoria parlamentària. Vull que siguem conscients que el nou vot metropolità ens ha salvat.
Si podem créixer serà entre votants metropolitans de "comuns" i del PSC. A Amer es pot fer molta feina, però tot i ser el President veí del poble i estar exiliat, només ha augmentat 30 vots: és difícil millorar representació quan el 82% ja vota independència. A l'altre extrem tenim Ciutat Meridiana, amb només un 17% de vot independentista. És aparentment poc, però aquest vot és més gran que la mitjana independentista de Catalunya fa 10 anys, i és en zones com aquestes on hem crescut. Només en aquest barri vam guanyar més de 300 vots, un augment de més del 60% dels vots respecte el 2015. Els resultats d'augments espectaculars a l'Hospitalet (més de 4.000 votants independentistes) i a la resta dels clàssics feus socialistes indiquen dues coses: hem crescut, però més important, ja no som marginals a aquests territoris i això dóna més marge per a un creixement posterior.
L'hegemonia política s'assoleix també quan els partits de cada bloc ideològic es veuen com l'alternativa al territori. Ningú sap calibrar l'oportunitat que significa que el primer partit d'esquerres al país i a les àrees metropolitanes de Tarragona i Barcelona sigui ERC. Pel flanc esquerra les coses queden molt clares, cal continuar laminant l'espai socialista i fent l'abraçada de l'ós als "comuns". Tothom critica a Tardà per les seves picades d'ull als "comuns", però és la millor màquina per fer l'independentisme amable als seus votants. L'objectiu a les municipals també ha de ser aquest, continuar enfortint el paper metropolità d'una alternativa als socialistes i als "comuns" en el flanc esquerra, serà difícil treure de les alcaldies de la primera corona a alguns alcaldes, però tot avanç en aquest sentit ens ajudarà i molt.
Pel costat dret em preocupa la pèrdua de vot a llocs com Sant Cugat, Sarrià i Eixample. Mentre que la dreta al "territori" ha aguantat millor, la dreta metropolitana fa una mica d'aigües. Les pors econòmiques i la inestabilitat poden espantar a part d'aquest electorat, però és ben clar que necessitarem també que la "dreta" faci un relat metropolità. Aquestes eleccions Junts per Catalunya ha descuidat una petita part d'aquest votant.
Tenim un escenari a mitjà termini i no anem a un esprint sinó a una cursa una mica més llarga. En el marc sociològic ja sabem algunes de les coses que podem fer. Tenim camp per córrer i aquest sembla que serà metropolità.