La terra està esvalotada. Les protestes dels agricultors s'estenen per diversos països europeus. A l'increment de preus que castiga de manera especial la gent del camp s'hi han afegit els retards en els pagaments dels subsidis agraris, el cost del dièsel agrari, els efectes de la guerra a Ucraïna i una competència creixent de les importacions. A França, la protesta ha esdevingut gairebé una revolta que ha sorprès el nou primer ministre, Gabriel Attal, just després de prendre possessió. També a Alemanya aquest gener ha estat de grans mobilitzacions.
Les reformes introduïdes en la Política Agrària Comuna (PAC) han neguitejat els agricultors, la rebel·lia dels quals va començar fa uns anys a Holanda. Les exigències -vinculades al combat per l'emergència climàtica- de reducció dràstica de l'ús de fertilitzants o la rotació de cultius suposen una càrrega afegida per a un segment ja molt flagel·lat per la crisi. El conflicte a Ucraïna després de la invasió de Rússia no ha fet més que empitjorar les coses en diversos fronts, tant pel que fa al bloqueig de rutes comercials com a l'aixecament de restriccions a les importacions ucraïneses, aspecte vist com a competència deslleial en molts països. És curiós com ha canviat el clima en un país com Polònia, fa poc a l'avantguarda de la solidaritat amb Kíiv i avui reivindicador de la seva producció agrícola, ferida per la competència ucraïnesa.
En els països del sud d'Europa, a banda de França, les protestes han trigat més a agafar volada però ja estan arribant. A Itàlia i l'estat espanyol, les conseqüències de la sequera suposen un element afegit d'angoixa per la població que treballa al camp. Els pagesos de la UE es consideren víctimes d'un greuge comparatiu en relació a una competència exterior provinent de països amb uns requisits sens dubte més laxes per a la seva producció.
Un factor gens secundari de les dificultats de la gent que viu de la terra per fer-se escoltar a les institucions és el caire migrat d'aquest sector dins de les societats europees postindustrials. Això pot convertir en una temptació la indolència amb què es poden rebre en alguns llocs les reivindicacions pageses. Però a això s'ha d'afegir l'ús que es fa des de sectors populistes conservadors de les reivindicacions agràries. Una extrema dreta envalentida es prepara per presentar-se com la veu del camp. Com ja ho està fent Marine Le Pen a França.
Des de Brussel·les, es cometria un error molt greu si no s'entomés el problema sense prepotències burocràtiques ni exigències maximalistes. L'actual onada de protesta agrària es produeix just en vigílies d'unes eleccions europees que seran definitòries per al projecte comunitari. Un projecte, l'europeista, en què la PAC ha estat fins ara una de les columnes de l'edifici europeu. Però la revolta pagesa esdevé també una oportunitat per als dirigents de la UE per fer pedagogia d'una Unió que ha estat cabdal per donar suport a la producció agrària europea. Alhora, Brussel·les també ha de ser capaç d'escoltar els seus agricultors i no permetre que afrontin amb desavantatge les exigències d'una globalització que ha fet la seva supervivència encara més difícil.
Les reformes introduïdes en la Política Agrària Comuna (PAC) han neguitejat els agricultors, la rebel·lia dels quals va començar fa uns anys a Holanda. Les exigències -vinculades al combat per l'emergència climàtica- de reducció dràstica de l'ús de fertilitzants o la rotació de cultius suposen una càrrega afegida per a un segment ja molt flagel·lat per la crisi. El conflicte a Ucraïna després de la invasió de Rússia no ha fet més que empitjorar les coses en diversos fronts, tant pel que fa al bloqueig de rutes comercials com a l'aixecament de restriccions a les importacions ucraïneses, aspecte vist com a competència deslleial en molts països. És curiós com ha canviat el clima en un país com Polònia, fa poc a l'avantguarda de la solidaritat amb Kíiv i avui reivindicador de la seva producció agrícola, ferida per la competència ucraïnesa.
En els països del sud d'Europa, a banda de França, les protestes han trigat més a agafar volada però ja estan arribant. A Itàlia i l'estat espanyol, les conseqüències de la sequera suposen un element afegit d'angoixa per la població que treballa al camp. Els pagesos de la UE es consideren víctimes d'un greuge comparatiu en relació a una competència exterior provinent de països amb uns requisits sens dubte més laxes per a la seva producció.
Un factor gens secundari de les dificultats de la gent que viu de la terra per fer-se escoltar a les institucions és el caire migrat d'aquest sector dins de les societats europees postindustrials. Això pot convertir en una temptació la indolència amb què es poden rebre en alguns llocs les reivindicacions pageses. Però a això s'ha d'afegir l'ús que es fa des de sectors populistes conservadors de les reivindicacions agràries. Una extrema dreta envalentida es prepara per presentar-se com la veu del camp. Com ja ho està fent Marine Le Pen a França.
Des de Brussel·les, es cometria un error molt greu si no s'entomés el problema sense prepotències burocràtiques ni exigències maximalistes. L'actual onada de protesta agrària es produeix just en vigílies d'unes eleccions europees que seran definitòries per al projecte comunitari. Un projecte, l'europeista, en què la PAC ha estat fins ara una de les columnes de l'edifici europeu. Però la revolta pagesa esdevé també una oportunitat per als dirigents de la UE per fer pedagogia d'una Unió que ha estat cabdal per donar suport a la producció agrària europea. Alhora, Brussel·les també ha de ser capaç d'escoltar els seus agricultors i no permetre que afrontin amb desavantatge les exigències d'una globalització que ha fet la seva supervivència encara més difícil.