Més enllà de balls estereotipats i disfresses totalment sexualitzades, sobretot en nenes (una lluita que any rere any es repeteix), més enllà de músiques amb lletres totalment masclistes que sonen pels altaveus d'escoles i espais públics durant aquest dia de l'any, hi ha un tema que especialment em preocupa, i que va més enllà de tot plegat.
Em refereixo a les desigualtats que genera la festa de carnaval: el racisme implícit de moltes disfresses que resulta violent per a moltes famílies, la classe social plasmada en una disfressa, també en forma d'hores, treball i esforç no remunerat i que no tothom es pot permetre, la càrrega mental per a moltes mares (no ens enganyem, majoritàriament som mares), que hem de seguir consignes quasi impossibles fent malabars per conciliar...
I finalment el que més mal em fa: frustracions i competitivitat implícita. Qui porta la millor disfressa és sovint qui té una mare amb més temps o família amb més pasta. Tal com explica la pedagoga i col·laboradora de Criar.cat Romina Pérez Toldi, les disfresses poden ser transmissores de valors i disfressar-se pot ser una experiència que pot arribar a ser molt intensa per algunes criatures.
Hi ha escoles que decideixen fer una disfressa per a tothom, la mateixa. A altres escoles on la temàtica és lliure, tot i que sembla que hi hagi la consigna d'anar disfressades les nenes d'Elsa i Anna de Frozen o Lady Bug, i els nens de dinosaures i astronautes. És el que realment volen? O és el producte d'allò que veuen a tot arreu on van i els bombardegen? D'una necessitat de socialitzar-se amb allò referent a una suposada masculinitat o feminitat com a producte en aquesta societat?
Disfresses per a nens, disfresses per a nenes, dibuixos per a nens, dibuixos per a nenes. El binarisme que t'obliga a consumir encara més per no reaprofitar el que considera d'una altra identitat. I amb l'arribada de carnaval es perpetua encara més aquest sentiment, aquesta reafirmació.
I més enllà del gènere, i de la sexualització de caputxetes, infermeres i policies, es generen uns rols relacionats amb el poder que són dignes de ser estudiats: ni tothom vol cosir ni té el temps per cosir una disfressa o enganxar un tros de goma EVA i farcir-la de purpurina. Podria ser una activitat meravellosa per fer amb la família, però per a la majoria de persones treballadores resulta un infern.
Més encara quan saps que, si no ho fas prou bé, la teva criatura serà la riota de la classe, que no tenir una disfressa elaborada li pot generar una frustració. "Potser a casa no m'estimen prou", "potser no han fet prou", i el mateix passa amb la família una vegada veus les autèntiques filigranes que es fan a casa dels altres: "L'any que ve m'hi hauré d'esforçar més".
I és aquesta la pressió, el sentiment de culpa, de frustració, la que empeny a moltes famílies a fer un exercici de demostració de força, volen ser els Güell del Carnaval i exposar la seva criatura com si fos la Sagrada Família. I segur que ho fan de manera inconscient, amb il·lusió, amb la millor voluntat. Però obvien que a la mateixa classe potser hi ha un infant que potser no va disfressat d'allò que voldria, o potser no de la manera com s'esperava, i no perquè a casa no l'estimin, sinó perquè a casa no tenen els recursos o temps suficient per poder-li fer o comprar una disfressa.
Potser també obvien que la seva criatura no se sent còmoda amb aquesta disfressa, potser encara no controla prou els esfínters per portar una disfressa de cos sencer ni té la motricitat fina prou desenvolupada per baixar-se la cremallera i anar sola al bany. Potser també obvien que aquesta disfressa que tanta il·lusió ens ha fet comprar sigui respectuosa amb la infància.
O potser simplement no es vol disfressar, i sembla que no hi hagi més opció que no sigui la d'insistir. Aquesta criatura pot sentir-se diferent, pot sentir-se exclosa perquè o bé no li agrada disfressar-se o bé no es vol disfressar. I està clar que, com tot, hi ha termes mitjos, disfresses deconstruïdes i racons i espais per poder-se disfressar amb materials adequats i respectuosos amb la infància. Si més no us volia convidar a reflexionar sobre aquestes desigualtats que sovint no veiem i que travessen la infància un dia com aquest.
Em refereixo a les desigualtats que genera la festa de carnaval: el racisme implícit de moltes disfresses que resulta violent per a moltes famílies, la classe social plasmada en una disfressa, també en forma d'hores, treball i esforç no remunerat i que no tothom es pot permetre, la càrrega mental per a moltes mares (no ens enganyem, majoritàriament som mares), que hem de seguir consignes quasi impossibles fent malabars per conciliar...
I finalment el que més mal em fa: frustracions i competitivitat implícita. Qui porta la millor disfressa és sovint qui té una mare amb més temps o família amb més pasta. Tal com explica la pedagoga i col·laboradora de Criar.cat Romina Pérez Toldi, les disfresses poden ser transmissores de valors i disfressar-se pot ser una experiència que pot arribar a ser molt intensa per algunes criatures.
Hi ha escoles que decideixen fer una disfressa per a tothom, la mateixa. A altres escoles on la temàtica és lliure, tot i que sembla que hi hagi la consigna d'anar disfressades les nenes d'Elsa i Anna de Frozen o Lady Bug, i els nens de dinosaures i astronautes. És el que realment volen? O és el producte d'allò que veuen a tot arreu on van i els bombardegen? D'una necessitat de socialitzar-se amb allò referent a una suposada masculinitat o feminitat com a producte en aquesta societat?
Disfresses per a nens, disfresses per a nenes, dibuixos per a nens, dibuixos per a nenes. El binarisme que t'obliga a consumir encara més per no reaprofitar el que considera d'una altra identitat. I amb l'arribada de carnaval es perpetua encara més aquest sentiment, aquesta reafirmació.
I més enllà del gènere, i de la sexualització de caputxetes, infermeres i policies, es generen uns rols relacionats amb el poder que són dignes de ser estudiats: ni tothom vol cosir ni té el temps per cosir una disfressa o enganxar un tros de goma EVA i farcir-la de purpurina. Podria ser una activitat meravellosa per fer amb la família, però per a la majoria de persones treballadores resulta un infern.
Més encara quan saps que, si no ho fas prou bé, la teva criatura serà la riota de la classe, que no tenir una disfressa elaborada li pot generar una frustració. "Potser a casa no m'estimen prou", "potser no han fet prou", i el mateix passa amb la família una vegada veus les autèntiques filigranes que es fan a casa dels altres: "L'any que ve m'hi hauré d'esforçar més".
I és aquesta la pressió, el sentiment de culpa, de frustració, la que empeny a moltes famílies a fer un exercici de demostració de força, volen ser els Güell del Carnaval i exposar la seva criatura com si fos la Sagrada Família. I segur que ho fan de manera inconscient, amb il·lusió, amb la millor voluntat. Però obvien que a la mateixa classe potser hi ha un infant que potser no va disfressat d'allò que voldria, o potser no de la manera com s'esperava, i no perquè a casa no l'estimin, sinó perquè a casa no tenen els recursos o temps suficient per poder-li fer o comprar una disfressa.
Potser també obvien que la seva criatura no se sent còmoda amb aquesta disfressa, potser encara no controla prou els esfínters per portar una disfressa de cos sencer ni té la motricitat fina prou desenvolupada per baixar-se la cremallera i anar sola al bany. Potser també obvien que aquesta disfressa que tanta il·lusió ens ha fet comprar sigui respectuosa amb la infància.
O potser simplement no es vol disfressar, i sembla que no hi hagi més opció que no sigui la d'insistir. Aquesta criatura pot sentir-se diferent, pot sentir-se exclosa perquè o bé no li agrada disfressar-se o bé no es vol disfressar. I està clar que, com tot, hi ha termes mitjos, disfresses deconstruïdes i racons i espais per poder-se disfressar amb materials adequats i respectuosos amb la infància. Si més no us volia convidar a reflexionar sobre aquestes desigualtats que sovint no veiem i que travessen la infància un dia com aquest.