Ara que arriba Nadal, és moment de mirar enrere i adonar-se que aquest 2022 ha estat deplorable pel que fa a la vulneració de drets fonamentals de les dones. Si ens fixem en exemples concrets que han passat arreu del món, podrem concloure que la situació és alarmant i la sensació és que aquest últim any s’ha reculat dècades o fins i tot segles.
Una de les històries més colpidores és la de les dones ucraïneses que es veuen obligades a ser ventre de lloguer per aconseguir diners. Quan va esclatar la guerra, sota les bombes, moltes van haver de cuidar durant mesos les criatures acabades de néixer i fins i tot alletar-les, bressolar-les i mirar-les als ulls. I a sobre hi havia famílies europees que les acusaven de no haver arriscat prou per fer-los arribar el nadó que havien comprat amb data d’entrega.
A l’Iran, l’assassinat de la jove kurda Mahsa Amini per no dur el vel ben posat va desencadenar una revolta encapçalada per les dones sense precedents en els 43 anys de règim dels aiatol·làs. La repressió també s’ha acarnissat amb les periodistes que van informar de la seva mort i que estan empresonades. La justícia acusa Niloufar Hamedi i Elahe Mohammadi de propaganda contra l’Estat i de conspirar contra la seguretat nacional. I des d’Occident l’única resposta que hem vist ha estat la de famoses tallant-se les puntes del serrell.
Un dels drets més bàsics de les dones és el de l’educació. I és precisament el que acaben de tornar a dinamitar els talibans a l’Afganistan. Aquesta setmana han prohibit a les nenes de més de 12 anys estudiar secundària i anar després a la universitat. Des que van arribar al poder l’agost de 2021, les han vetat en professions com el periodisme o la judicatura i han prohibit que totes les dones accedeixin a parc i jardins a Kabul. Tothom va posar el focus en l’Afganistan quan l’estiu de 2021 els Estats Units se’n van retirar, i ara la Unió Europea condemna la decisió del govern talibà però hi manté relacions diplomàtiques.
Les últimes setmanes l’atenció s’ha centrat al Qatar amb motiu del Mundial de futbol. Allà la Shahad Younis, jugadora de l’equip nacional de pàdel femení, m’explicava que és un país que permet entrar les dones als estadis o que puguin conduir, però en canvi, lamenta que encara les deixi sota tutela del pare o el marit fins els 25 anys per poder viatjar. També necessiten un justificant mèdic per negar-se a mantenir relacions sexuals amb els seus marits i no se’ls dona mai la custòdia dels fills ni en cas que el marit mori.
Malgrat tot, un error que cometem des d’aquí és intentar implementar en aquests països fórmules d’emancipació occidentals. Sovint caiem en l’eurocentrisme, en la islamofòbia de gènere i en un paternalisme que els genera rebuig. La seva lluita és seva i de ningú més i cal respectar-ne els tempos. No hem d’anar a salvar-les amb la bandera de la llibertat i la democràcia, sinó que les hem d’escoltar i fer que les seves històries no quedin oblidades.
Una de les històries més colpidores és la de les dones ucraïneses que es veuen obligades a ser ventre de lloguer per aconseguir diners. Quan va esclatar la guerra, sota les bombes, moltes van haver de cuidar durant mesos les criatures acabades de néixer i fins i tot alletar-les, bressolar-les i mirar-les als ulls. I a sobre hi havia famílies europees que les acusaven de no haver arriscat prou per fer-los arribar el nadó que havien comprat amb data d’entrega.
A l’Iran, l’assassinat de la jove kurda Mahsa Amini per no dur el vel ben posat va desencadenar una revolta encapçalada per les dones sense precedents en els 43 anys de règim dels aiatol·làs. La repressió també s’ha acarnissat amb les periodistes que van informar de la seva mort i que estan empresonades. La justícia acusa Niloufar Hamedi i Elahe Mohammadi de propaganda contra l’Estat i de conspirar contra la seguretat nacional. I des d’Occident l’única resposta que hem vist ha estat la de famoses tallant-se les puntes del serrell.
Un dels drets més bàsics de les dones és el de l’educació. I és precisament el que acaben de tornar a dinamitar els talibans a l’Afganistan. Aquesta setmana han prohibit a les nenes de més de 12 anys estudiar secundària i anar després a la universitat. Des que van arribar al poder l’agost de 2021, les han vetat en professions com el periodisme o la judicatura i han prohibit que totes les dones accedeixin a parc i jardins a Kabul. Tothom va posar el focus en l’Afganistan quan l’estiu de 2021 els Estats Units se’n van retirar, i ara la Unió Europea condemna la decisió del govern talibà però hi manté relacions diplomàtiques.
Les últimes setmanes l’atenció s’ha centrat al Qatar amb motiu del Mundial de futbol. Allà la Shahad Younis, jugadora de l’equip nacional de pàdel femení, m’explicava que és un país que permet entrar les dones als estadis o que puguin conduir, però en canvi, lamenta que encara les deixi sota tutela del pare o el marit fins els 25 anys per poder viatjar. També necessiten un justificant mèdic per negar-se a mantenir relacions sexuals amb els seus marits i no se’ls dona mai la custòdia dels fills ni en cas que el marit mori.
Malgrat tot, un error que cometem des d’aquí és intentar implementar en aquests països fórmules d’emancipació occidentals. Sovint caiem en l’eurocentrisme, en la islamofòbia de gènere i en un paternalisme que els genera rebuig. La seva lluita és seva i de ningú més i cal respectar-ne els tempos. No hem d’anar a salvar-les amb la bandera de la llibertat i la democràcia, sinó que les hem d’escoltar i fer que les seves històries no quedin oblidades.