Ens vam cansar de sentir que de la pandèmia en sortiríem millors. Pensàvem que hauríem après a unir esforços entre països per trobar solucions a problemes globals, com es va fer amb la vacuna, que posaríem d’una vegada per totes fil a l’agulla en la lluita contra el canvi climàtic... I, en comptes d’enarborar aquesta solidaritat i acció comuna, s’ha fet tot el contrari: agafar les armes.
El cas més evident és la guerra d’Ucraïna. No només pel catàleg armamentístic que s’està emprant en combats i bombardejos contra civils. El que també ens hauria de preocupar és l’estratègia que s’està teixint a llarg termini, que les grans potències hagin decidit rearmar-se i augmentar la despesa militar dels pròxims anys, i que es recuperin sense recances els blocs de la guerra freda amb Rússia com a principal enemic de l’OTAN i la Xina com a "gran desafiament" per a la seva seguretat.
També als Estats Units, una vegada més, el control a les armes de foc torna a centrar el debat. Aquest any no han parat d’augmentar els tirotejos massius i ja n’hi ha hagut més de 300. Biden s’ha endut un revés del Suprem, que ha consagrat el dret de dur les pistoles en públic. I ha ressorgit Donald Trump incendiant el debat amb una solució màgica contra les massacres als instituts: dotar d’armes els professors.
Tot plegat ens pot semblar un problema que passa lluny de casa nostra, però no és ben bé així. També s’han disparat els tirotejos a Catalunya: cada setmana n’hi ha algun. El motiu és que els traficants de marihuana han introduït centenars d’armes de foc per blindar el seu negoci. I el més greu és que això està instaurant una cultura de les armes, és a dir, que s’utilitzen per resoldre altres conflictes que no tenen res a veure amb la droga.
És probable que aquest article pequi d’ingenu i d’idealista, però resulta descoratjador constatar que de nou s’ha optat per la cursa armamentística. Una obvietat: on hi ha armes hi ha violència i morts. Com més armes fabriques, més hi facilites l’accés: si fa uns anys costaven almenys 6.000 euros al mercat negre, ara se’n poden trobar per 600. Amb les armes es poden acabar les guerres, però amb la cultura de la pau es poden prevenir.
El cas més evident és la guerra d’Ucraïna. No només pel catàleg armamentístic que s’està emprant en combats i bombardejos contra civils. El que també ens hauria de preocupar és l’estratègia que s’està teixint a llarg termini, que les grans potències hagin decidit rearmar-se i augmentar la despesa militar dels pròxims anys, i que es recuperin sense recances els blocs de la guerra freda amb Rússia com a principal enemic de l’OTAN i la Xina com a "gran desafiament" per a la seva seguretat.
També als Estats Units, una vegada més, el control a les armes de foc torna a centrar el debat. Aquest any no han parat d’augmentar els tirotejos massius i ja n’hi ha hagut més de 300. Biden s’ha endut un revés del Suprem, que ha consagrat el dret de dur les pistoles en públic. I ha ressorgit Donald Trump incendiant el debat amb una solució màgica contra les massacres als instituts: dotar d’armes els professors.
Tot plegat ens pot semblar un problema que passa lluny de casa nostra, però no és ben bé així. També s’han disparat els tirotejos a Catalunya: cada setmana n’hi ha algun. El motiu és que els traficants de marihuana han introduït centenars d’armes de foc per blindar el seu negoci. I el més greu és que això està instaurant una cultura de les armes, és a dir, que s’utilitzen per resoldre altres conflictes que no tenen res a veure amb la droga.
És probable que aquest article pequi d’ingenu i d’idealista, però resulta descoratjador constatar que de nou s’ha optat per la cursa armamentística. Una obvietat: on hi ha armes hi ha violència i morts. Com més armes fabriques, més hi facilites l’accés: si fa uns anys costaven almenys 6.000 euros al mercat negre, ara se’n poden trobar per 600. Amb les armes es poden acabar les guerres, però amb la cultura de la pau es poden prevenir.