Aquesta setmana el periodista Xavi Pardo ha relatat la por que va sentir en un restaurant quan el van alertar que uns nois estaven fent comentaris homòfobs sobre ell i el seu company, i que amenaçaven d’esperar-los fora del local. No els van acabar agredint, però la seva angoixa és simptomàtica d’un corrent creixent d’odi contra els homosexuals. Els últims dies he preguntat a persones del meu entorn si havien patit situacions similars i la meva sorpresa ha estat que sí. Avui els cedeixo aquest espai per explicar alguns d’aquests episodis:
"Una nit estava sopant amb uns amics en un restaurant del poble. A mig àpat vam anar al lavabo amb una de les amigues i, quan vam passar per una taula on hi havia uns nois asseguts, vaig sentir: "Mira, a aquest li agrada menjar polles perquè és un maricón de merda!". Em va passar pel cap respondre-li "digue’m alguna cosa que no sàpiga", però ella em va agafar per les espatlles i em va dir a cau d’orella “no val la pena, és un tio violent, ha begut i tu estàs per damunt d’aquests comentaris fora de to”. Em vaig quedar amb les ganes de contestar el comentari, però em temo que la nit hauria acabat malament".
"Després d’una nit de festa, la meva parella i jo tornàvem cap a casa abraçats. Era de matinada i els carrers estaven deserts. De sobte, vam sentir una pedra xocant contra el terra. Tot seguit, en vam sentir una altra xocant més a prop nostre i ens vam adonar que a uns trenta metres hi havia uns nois. Ens van semblar molt joves, segurament no eren ni majors d’edat. Aleshores ens van llançar una tercera pedra al crit de "maricones". Tot i les ganes d’encarar-nos-hi, vam decidir que era més assenyat accelerar el pas i perdre’ls de vista. Per ells devia ser un divertimento, però a nosaltres ens va deixar una sensació de ràbia i indefensió brutal".
"Tenia 18 anys, sortíem del cinema agafats de la mà amb la meva parella quan un grup de joves ens va mirar i, just després de passar-hi de llarg, ens van atacar per darrere. Ens van agafar pel coll, ens van tirar a terra i ens van amenaçar amb ganivets al crit de "maricons". El que volien era robar-nos i en aquell moment no ho vaig identificar com un delicte d’odi. Que em diguessin "maricón" no era especial, simplement m’estaven atracant. Fins al cap dels anys no me’n vaig adonar. De fet, quan ho vaig anar a denunciar a la policia ni tan sols ho vaig comentar".
"Dels 16 als 18 anys, just després de dir obertament que era gai, em van deixar de parlar al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès, on feia gimnàstica artística. Entrenava en silenci sis hores al dia. Les empentes al crit de "maricón" eren habituals. El pitjor de tot va ser normalitzar-ho. Encara recordo la inacció del meu entrenador davant de les actituds homòfobes en un gimnàs del qual han sortit esportistes que aquests dies estan participant als Jocs Olímpics de Tòquio".
Un assassinat, com el de Samuel Luiz, és una tragèdia, però el drama soterrat és que milions de persones visquin amb por pel simple fet d’estimar com volen.
"Una nit estava sopant amb uns amics en un restaurant del poble. A mig àpat vam anar al lavabo amb una de les amigues i, quan vam passar per una taula on hi havia uns nois asseguts, vaig sentir: "Mira, a aquest li agrada menjar polles perquè és un maricón de merda!". Em va passar pel cap respondre-li "digue’m alguna cosa que no sàpiga", però ella em va agafar per les espatlles i em va dir a cau d’orella “no val la pena, és un tio violent, ha begut i tu estàs per damunt d’aquests comentaris fora de to”. Em vaig quedar amb les ganes de contestar el comentari, però em temo que la nit hauria acabat malament".
"Després d’una nit de festa, la meva parella i jo tornàvem cap a casa abraçats. Era de matinada i els carrers estaven deserts. De sobte, vam sentir una pedra xocant contra el terra. Tot seguit, en vam sentir una altra xocant més a prop nostre i ens vam adonar que a uns trenta metres hi havia uns nois. Ens van semblar molt joves, segurament no eren ni majors d’edat. Aleshores ens van llançar una tercera pedra al crit de "maricones". Tot i les ganes d’encarar-nos-hi, vam decidir que era més assenyat accelerar el pas i perdre’ls de vista. Per ells devia ser un divertimento, però a nosaltres ens va deixar una sensació de ràbia i indefensió brutal".
"Tenia 18 anys, sortíem del cinema agafats de la mà amb la meva parella quan un grup de joves ens va mirar i, just després de passar-hi de llarg, ens van atacar per darrere. Ens van agafar pel coll, ens van tirar a terra i ens van amenaçar amb ganivets al crit de "maricons". El que volien era robar-nos i en aquell moment no ho vaig identificar com un delicte d’odi. Que em diguessin "maricón" no era especial, simplement m’estaven atracant. Fins al cap dels anys no me’n vaig adonar. De fet, quan ho vaig anar a denunciar a la policia ni tan sols ho vaig comentar".
"Dels 16 als 18 anys, just després de dir obertament que era gai, em van deixar de parlar al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès, on feia gimnàstica artística. Entrenava en silenci sis hores al dia. Les empentes al crit de "maricón" eren habituals. El pitjor de tot va ser normalitzar-ho. Encara recordo la inacció del meu entrenador davant de les actituds homòfobes en un gimnàs del qual han sortit esportistes que aquests dies estan participant als Jocs Olímpics de Tòquio".
Un assassinat, com el de Samuel Luiz, és una tragèdia, però el drama soterrat és que milions de persones visquin amb por pel simple fet d’estimar com volen.