​Les «meigues» amenacen Feijóo

Hi ha nervis a Génova, seu de la direcció espanyola del Partit Popular. Com assenyalava el periodista David Lombao fa pocs dies, l'escenari electoral gallec, on les urnes s'obren el pròxim 18 de febrer, apareix obert, "el que ja és molt a Galícia". Aquest dilluns, el CIS ha fet pública la seva enquesta, que mostra un descens sensible dels populars i la probabilitat d'un canvi polític al territori.

Per la dreta espanyola, el resultat de les eleccions gallegues és fonamental. La força al territori és una de les bases del poder del partit, que amb les darreres municipals i autonòmiques va consolidar la seva hegemonia en imposar-se en places com el País Valencià i l'Aragó, obligant Pedro Sánchez a avançar les eleccions en un clima de mobilització conservadora que, després, el 23-J va desmentir.  

Però si pel PP el que diguin les urnes gallegues és rellevant, per al futur polític d'Alberto Núñez Feijóo és essencial. Pot ser que fins i tot es tracti d'una qüestió de vida o mort política. Feijóo va fer del caràcter gairebé imbatible dels populars gallecs la plataforma que el va impulsar a erigir-se en el nou líder de la dreta espanyola després del xoc frontal entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso.

Feijóo ha confiat tota la seva estratègia a un discurs agressiu i deslegitimador de l'adversari, presentant el PP com l'única formació constitucionalista i negant el pa i la sal a la resta de partits. Una opció altament arriscada que requereix imposar-se per majoria absoluta o gairebé a tot arreu. No hi ha terme mitjà en el camí triat pel líder conservador. Per ell és regnar o passar a l'oposició. Arribat a Madrid en l'esperança de recollir els llorers del triomf amb un Sánchez als seus peus, ara Feijóo ha de contemplar com els esdeveniments fan cada cop més costeruda aquella victòria que les meigues gallegues algun dia li devien pronosticar.

La societat gallega emetrà el seu veredicte molt aviat. En el cas de Galícia, un tomb tindria una significació espectacular perquè suposaria molt més que una alternança. El PP ha governat Galícia durant 30 dels darrers 34 anys, un veritable règim que controla quasi tots els engranatges en el territori. En aquest sentit, suposaria la fi de tot una era, com va ser, salvant les diferències ideològiques, la derrota del PSOE en una Andalusia dominada durant dècades pel mateix partit. O, sense anar més lluny, amb la formació dels governs tripartits a Catalunya i la fi del pujolisme.

Per Galícia, la constitució d'un govern de canvi, amb una força nacionalista i d'esquerres com el BNG al davant, junt amb els socialistes, i potser amb Sumar, si entra al Parlament, suposaria una renovació política i fins i tot cultural. Un estat de dret necessita recanvis en els governs i una de les anomalies de la democràcia espanyola és la pervivència de llargues eres de poder en molts territoris, amb cabdillismes i sense coalicions. Podria ser que les meigues gallegues ens volguessin enviar un missatge disruptiu.