Les 'noies d’imatge' són víctimes

Sí, jo també he estat víctima d’agressions. En dues de les ocasions en l’àmbit laboral. I duia faldilla, i en una ocasió també escot, i una de les vegades em van posar droga a la beguda sense jo saber-ho, i un company em va dur a casa i li vaig suplicar que no m’agredís, i el pobre es devia quedar de pedra. Més tard li ho vaig explicar tot.

I sí, també he sentit culpa d’haver-me posat vestit. I el vestit no en tenia la culpa. He deixat d’anar a treballar amb maquillatge i fins i tot he renunciat a anar amb vestit en certs ambients per no ser sexualitzada. I així no es pot ser lliure. No em sentia lliure. I anys més tard, teràpia a banda, i amb molta deconstrucció i militància feminista i suport per altres dones que com jo han passat per això, he pogut entendre, he pogut comprendre que jo no en tenia la culpa d’allò que em va passar. Igual que les dones que accedeixen a treballar als reservats no en tenen la culpa que les cosifiquin, que les droguin, que abusin d’elles.

Les “noies d’imatge” no són prostitutes, són víctimes d’un sistema cis-hetero-patriarcal que ens esclavitza, que ens fa menys lliures. El que empeny a una dona a fer de “noia d’imatge” és la precarietat, el masclisme implícit de la societat. Una socialització basada a agradar els altres, en una validació masculina. Però també en l’engany i molt sovint el xantatge. És una explotació laboral, però també del cos de nenes. Les fan creure que les paguen per sortir de festa, i l’ambient, la gent, les drogues i la competència les empenyen a límits que pensaven que infranquejables. En moments de vulnerabilitat econòmica i força sovint en situacions d’abús de poder.

Les dones existim, hi som, no podem desaparèixer i tampoc ho farem. Negar la nostra existència, negar els nostres drets i demanar que desapareguem per erradicar els delictes sexuals és fomentar la cultura de la violació. Fins quan se seguirà fomentant als mitjans aquest discurs? Hem de poder passar-nos-ho bé, amb faldilles o sense, amb maquillatge o sense, amb cubata o sense, amb reservat o sense. Hem de poder acceptar i consentir les accions i una no implica l’altra. Hem de poder no sentir por, sentir-nos lliures, poder parlar d’allò que ha passat, i ja no ens faran callar.

La diferència és que ara tenim menys por de quedar-nos sense feina, que se’ns faci el buit, que ningú ens pugui entendre. I això és el que té trencar tabús. Però encara hi ha qui et mira arrufant les celles i qui et diu que el problema és teu per existir. I quan escolto a la ràdio gent que normalitza relacions abusives amb una tranquil·litat flagrant, quan s’excusa, es minimitza o es defensa una persona que ha assetjat perquè ha pres alcohol o és un famós jugador de futbol, quan es posa el focus sobre la víctima i no és per atendre-la sinó per revictimitzar-la, penso que com a societat ens n’anem a la merda, tinguis o no tinguis filles, mare o parella -la típica “excusa” d’un assetjador-.

Deixem de normalitzar les violències, deconstruïm el desig, fem un not my money a les discoteques que utilitzen a les noies com a reclam si estem en contra d’aquest sistema, i pensem més en allò que fem, en allò que consumim, en la societat que volem.