La setmana passada, després de moltes contradiccions, vaig decidir sumar-me a la vaga del 21D. No ho tenia clar per diferents motius. En primer lloc, perquè les vagues són una de les eines més potents que tenim com a classe treballadora i no les podem banalitzar. Amb això no vull dir que les vagues amb rerefons polític siguin banals; no ho són, en absolut. Però una vaga sempre, absolutament sempre, com a una de les principals eines de lluita de la classe treballadora, cal que compti amb un treball previ d’informació i conscienciació participativa -molt més enllà del caràcter polític que pugui tenir- als llocs de treball. En aquesta ocasió aquesta feina prèvia essencial no es va fer. I, evidentment, aquesta mancança va tenir incidència en el seguiment; que va ser pràcticament nul als sectors econòmics claus.
Per altra banda, el sindicat i la manera com es va convocar aquesta vaga tampoc entra dins de la meva manera d'entendre i comprendre el sindicalisme i la vaga. És veritat que moltes esperàvem aquesta jornada i algú l'havia de convocar. Ni puc ni ho vull negar. Però la unitat d'acció del sindicalisme alternatiu és una crítica molt gran que cal fer a la convocatòria d'aquesta vaga. Aquest fet també va desmobilitzar alguns sectors.
Malgrat això, tal com he apuntat, finalment la meva decisió va ser fer-la perquè considero que, quan hi ha vagues per les quals ens sentim mínimament interpel·lades, per poc que sigui, hem de ser al carrer. Cada vaga que deixem de fer li estem traient força i legitimitat a la propera convocatòria. I això ni podem ni ens ho hem de permetre.
Cal destacar que no me'n penedeixo d'haver-la fet perquè, malgrat que va tenir un punt d'aturada de país -que és un fenomen del qual cal parlar molt i en profunditat- la jornada va estar marcada accions reivindicatives molt enfocades en l'assenyalament de l'Ibex 35 i un marcat caràcter social que van conviure amb accions multitudinàries unitàries més centrades en l'alliberament de les preses polítiques; que evidentment també va ser un eix transversal del matí.
Els dies següents –i també els anteriors- m'he trobat amb moltes persones que han deslegitimat aquesta vaga. L'argument, el de sempre: "les vagues no serveixen per a res". I tot i que podem, i hem de ser, crítics, la vaga no es pot ni s'ha de menystenir mai perquè és una de les armes més poderoses que tenim. Si, per exemple, ara fa 100 anys no s'hagués fet la Vaga de la Canadenca, ara potser tindríem jornades laborals de 50, 60 o 70 hores.
És per això que cal que, encara que ens pugui resultar molest haver de matinar una mica més per arribar a la feina o anem més estrets al metro, donar suport a les companyes de TMB que estan lluitant per frenar les morts i les malalties que ha causat l'amiant amb què conviuen fa anys i, malauradament, encara hi conviuen. També hem de ser al carrer per la vaga feminista del 8M. Hem d'aturar-nos per aturar-ho tot i canviar-ho tot. Per la dignitat, per la llibertat... per fer que els de dalt trontollin i ens escoltin.
Per altra banda, el sindicat i la manera com es va convocar aquesta vaga tampoc entra dins de la meva manera d'entendre i comprendre el sindicalisme i la vaga. És veritat que moltes esperàvem aquesta jornada i algú l'havia de convocar. Ni puc ni ho vull negar. Però la unitat d'acció del sindicalisme alternatiu és una crítica molt gran que cal fer a la convocatòria d'aquesta vaga. Aquest fet també va desmobilitzar alguns sectors.
Malgrat això, tal com he apuntat, finalment la meva decisió va ser fer-la perquè considero que, quan hi ha vagues per les quals ens sentim mínimament interpel·lades, per poc que sigui, hem de ser al carrer. Cada vaga que deixem de fer li estem traient força i legitimitat a la propera convocatòria. I això ni podem ni ens ho hem de permetre.
Cal destacar que no me'n penedeixo d'haver-la fet perquè, malgrat que va tenir un punt d'aturada de país -que és un fenomen del qual cal parlar molt i en profunditat- la jornada va estar marcada accions reivindicatives molt enfocades en l'assenyalament de l'Ibex 35 i un marcat caràcter social que van conviure amb accions multitudinàries unitàries més centrades en l'alliberament de les preses polítiques; que evidentment també va ser un eix transversal del matí.
Els dies següents –i també els anteriors- m'he trobat amb moltes persones que han deslegitimat aquesta vaga. L'argument, el de sempre: "les vagues no serveixen per a res". I tot i que podem, i hem de ser, crítics, la vaga no es pot ni s'ha de menystenir mai perquè és una de les armes més poderoses que tenim. Si, per exemple, ara fa 100 anys no s'hagués fet la Vaga de la Canadenca, ara potser tindríem jornades laborals de 50, 60 o 70 hores.
És per això que cal que, encara que ens pugui resultar molest haver de matinar una mica més per arribar a la feina o anem més estrets al metro, donar suport a les companyes de TMB que estan lluitant per frenar les morts i les malalties que ha causat l'amiant amb què conviuen fa anys i, malauradament, encara hi conviuen. També hem de ser al carrer per la vaga feminista del 8M. Hem d'aturar-nos per aturar-ho tot i canviar-ho tot. Per la dignitat, per la llibertat... per fer que els de dalt trontollin i ens escoltin.