No hi ha dubte, la victòria d'ERC en els ajuntaments de Barcelona i Lleida és històrica, però no és una victòria plena perquè la dificultat per aplicar els seus programes en aquests ajuntaments amb majoria de partits d'esquerres però amb plantejaments d'emancipació nacional molt diferents i el fet que aquesta formació aspirava a una major implantació territorial i a una victòria a les eleccions europees fa aparèixer l'altra cara de la victòria que sempre existeix i que és millor saber-ho i dir-ho des del primer dia.
Tampoc hi ha cap dubte que Carles Puigdemont ha tornat a aconseguir una victòria molt individualista i que intenta desmentir les afirmacions de John Fitzgerald Kennedyquan deia que no era possible cavalcar sobre d'un tigre. La seva victòria a les eleccions europees en el territori català no pot fer-nos ignorants del mal resultat a la ciutat de Barcelona i la pèrdua de pes en el conjunt de la política municipal catalana.
El PSC i els socialistes espanyols poden mostrar-se cofois del resultat en les eleccions europees i la recuperació d'una part de la influència que sobre el municipalisme català, com ara haver doblat la seva representació a l'ajuntament de Barcelona. Ara bé, això va acompanyat de què el trident de dreta extrema podrà governar Madrid i que Vox es farà sentir a moltes comunitats autònomes, molts ajuntaments, i tres eurodiputats tindran seient en l'Eurocambra tan necessària per fer front als grans reptes mundials dels anys immediats.
En les eleccions municipals sempre hi ha singularitats locals. L'exemple és una taca blava que ens recorda que el terrible discurs que sembra discòrdia entre els últims i els penúltims d'una societat empobrida a Badalona i a tantes altres ciutats metropolitanes pot aconseguir que quan els catalans han decidit disminuir quasi fins a la desaparició al PP de les nostres institucions, Garcia Albiol s'acantoni a la tercera ciutat de Catalunya.
Els resultats de la CUP una força que va néixer en l'àmbit municipal, requeriria una anàlisi més detallada, però sembla que només ha obtingut bons resultats en els llocs on pot mostrar valors afegits com Berga o Girona per raons ben diferents. És difícil mostrar-se radical quan el partit liberal que havia estat l'espai neoconvergent esdevé la més gran representació de la radicalitat.
M'agrada que en el mapa europeu la península ibèrica estigui tacat de roig. Portugal i Espanya, els Països Baixos, Dinamarca són els principals aportadors de vots a la socialdemocràcia europea. Però aquestes dues victòries seguides del PSOE i per extensió el bon paper de PSC a Catalunya porta inherent un encàrrec molt difícil: sortir d'aquesta crisi institucional profunda que el PP ens va portar a tots plegats quan va renunciar a fer política des de les institucions polítiques i va sobrecarregar els tribunals que amb la seva inherent rigidesa no poden ser la solució, no seran la solució. Aquests és el gran repte.
Potser per això i potser agafant el rave per les fulles, cal mirar els resultats dels alcaldes socialistes que han mostrat especial sensibilitat cap al conflicte nacional com ara Mayoral a Granollers o Parlón a Santa Coloma de Gramenet, Paneque a Girona. Menció especial mereix la victòria de Ballart a Terrasa, que sense renunciar a declarar-se socialista ha incorporat elements diferents en una candidatura que s'ha imposat en una ciutat de la mida de Terrassa on a priori tots dirien que és massa gran perquè una campanya local aconseguís una victòria indiscutible.
Totes les victòries eclipsen derrotes i cada jornada electoral fa trontollar el que creiem que havíem après en el passat. Hi ha un principi, però que es manté des de fa dècades: les divisions de l'esquerra que ara ocupa l'espai abans anomenat "comunista" ha estat funest per aquest projecte que va néixer amb una força inusitada conquerint Barcelona i Madrid que aquesta nit han perdut dues alcaldesses.
Tampoc hi ha cap dubte que Carles Puigdemont ha tornat a aconseguir una victòria molt individualista i que intenta desmentir les afirmacions de John Fitzgerald Kennedyquan deia que no era possible cavalcar sobre d'un tigre. La seva victòria a les eleccions europees en el territori català no pot fer-nos ignorants del mal resultat a la ciutat de Barcelona i la pèrdua de pes en el conjunt de la política municipal catalana.
El PSC i els socialistes espanyols poden mostrar-se cofois del resultat en les eleccions europees i la recuperació d'una part de la influència que sobre el municipalisme català, com ara haver doblat la seva representació a l'ajuntament de Barcelona. Ara bé, això va acompanyat de què el trident de dreta extrema podrà governar Madrid i que Vox es farà sentir a moltes comunitats autònomes, molts ajuntaments, i tres eurodiputats tindran seient en l'Eurocambra tan necessària per fer front als grans reptes mundials dels anys immediats.
En les eleccions municipals sempre hi ha singularitats locals. L'exemple és una taca blava que ens recorda que el terrible discurs que sembra discòrdia entre els últims i els penúltims d'una societat empobrida a Badalona i a tantes altres ciutats metropolitanes pot aconseguir que quan els catalans han decidit disminuir quasi fins a la desaparició al PP de les nostres institucions, Garcia Albiol s'acantoni a la tercera ciutat de Catalunya.
Els resultats de la CUP una força que va néixer en l'àmbit municipal, requeriria una anàlisi més detallada, però sembla que només ha obtingut bons resultats en els llocs on pot mostrar valors afegits com Berga o Girona per raons ben diferents. És difícil mostrar-se radical quan el partit liberal que havia estat l'espai neoconvergent esdevé la més gran representació de la radicalitat.
M'agrada que en el mapa europeu la península ibèrica estigui tacat de roig. Portugal i Espanya, els Països Baixos, Dinamarca són els principals aportadors de vots a la socialdemocràcia europea. Però aquestes dues victòries seguides del PSOE i per extensió el bon paper de PSC a Catalunya porta inherent un encàrrec molt difícil: sortir d'aquesta crisi institucional profunda que el PP ens va portar a tots plegats quan va renunciar a fer política des de les institucions polítiques i va sobrecarregar els tribunals que amb la seva inherent rigidesa no poden ser la solució, no seran la solució. Aquests és el gran repte.
Potser per això i potser agafant el rave per les fulles, cal mirar els resultats dels alcaldes socialistes que han mostrat especial sensibilitat cap al conflicte nacional com ara Mayoral a Granollers o Parlón a Santa Coloma de Gramenet, Paneque a Girona. Menció especial mereix la victòria de Ballart a Terrasa, que sense renunciar a declarar-se socialista ha incorporat elements diferents en una candidatura que s'ha imposat en una ciutat de la mida de Terrassa on a priori tots dirien que és massa gran perquè una campanya local aconseguís una victòria indiscutible.
Totes les victòries eclipsen derrotes i cada jornada electoral fa trontollar el que creiem que havíem après en el passat. Hi ha un principi, però que es manté des de fa dècades: les divisions de l'esquerra que ara ocupa l'espai abans anomenat "comunista" ha estat funest per aquest projecte que va néixer amb una força inusitada conquerint Barcelona i Madrid que aquesta nit han perdut dues alcaldesses.