La vivència de cadascú de nosaltres durant i després de la pandèmia i els seus efectes sobre el sistema sanitari, els serveis essencials, l’economia, la seguretat i el concepte d’autoritat, les relacions socials o els efectes sobre la salut mental encara no han estat estudiats amb prou perspectiva per fer-ne acurats assaigs que valorin adequadament la sort de disposar d’una immunització ràpida i la pena viscuda de maneres molt desiguals.
Ens hauria agradat una reacció més ràpida de les autoritats sanitàries, començant per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i acabant per l’ajuntament més minúscul del planeta. Però els temps van ser els que van ser i sense adornar-nos els contagiats per SARS-CoV-2 omplien els hospitals, provocaven estralls en moltes residències geriàtriques i ens travessaven les oïdes paraules que pensàvem que no hauríem d’escoltar mai: confinaments, estats d’alarma, limitacions de dret de deambular, de reunir-se...
En els centres sanitaris, sociosanitaris i residencials es vivien circumstàncies molt diferents, perquè diferents són els centres i diferent és la seva capacitat de fer front a grans emergències. El que s’assemblava era el desconcert, el desbordament, la descoberta del poc estoc de material de protecció.
Durant els primers dies de l’emergència sanitària internacional decretada per l’OMS, alguns directius de sistemes de salut van considerar que si els sanitaris es protegien alarmarien més del compte els usuaris, com si les notícies que els entraven pels seus dispositius mòbils o per les seves pantalles d’ordinador o de TV no fossin alarmants.
El cas és que una part important del personal sanitari no es va poder protegir adequadament en un inici. Encara no hem agraït prou a metges i infermers, al personal auxiliar, al personal de neteja, als tècnics de radiologia, al dels laboratoris... la tasca d’adaptació a una allau per la qual no havien estat preparats i no disposaven de mitjans adequats per fer-hi front. Suposo que igual que un conductor d’autobús o un subministrador d’aliments, la sensació que podia ser el darrer dia de treball i de vida era un pensament que intentàvem foragitar.
Un cop decretat l’estat d’alarma, atesa l’emergència, era imprescindible reduir els carregosos sistemes de contractació. Ja no es tractava de garantir la màxima publicitat i la lliure concurrència, sinó obtenir els elements que configuraven els equips de protecció del personal que rebia constantment el flux de pacients d’una malaltia altament contagiosa i de la qual no podíem guardar distància, ja que els malalts s’havien d’intubar, mobilitzar, netejar, aspirar-los les secrecions. Una mascareta no era un caprici, era un element imprescindible.
La immensa majoria de sanitaris es van quedar mostrant un lloable esperit de servei. Podien desertar i no ho van fer. No tots, com sempre. Moltes persones de la neteja van emmalaltir, moltes auxiliars que havien continuat dutxant els malalts sense equips de protecció van presentar formes greus de la Covid-19, alguns van morir, d’altres mostren formes persistents de la malaltia o han necessitat ajuda psicològica.
Sempre hi ha cobdiciosos i quan la demanda és desesperada, el mercat se'ns presenta en la seva forma més salvatge, els sense-escrúpols es fan milionaris. El que per a nosaltres era un crit desesperat d’ajuda, per alguns innobles i avariciosos era una oportunitat de fer productius negocis. A la Comunitat de Madrid on no paren d’escandalitzar-nos en la seva manera d’entendre l’exercici del poder polític, s’han conegut casos que s’estan investigant per si més enllà de l’actitud inhumana, l’enriquiment fos il·lícit, il·legal. En el Ministeri de Transports del govern espanyol també van entrar-hi la cobdícia dels sense escrúpols en forma d’assessors.
Però hi ha més milionaris de la pandèmia, sempre hi ha milionaris de les tragèdies. No ho dic des d’una mirada romàntica, ni càndida. El lliure mercat és això. L’administració estava escanyada i alguns van usar mecanismes i contactes que coneixen bé per enriquir-se. No prou satisfets amb l’enorme benefici comercial, volien diner negre que compensés l’amic d’un amic i d’altres no els va semblar oportú pagar la part proporcional dels seus beneficis a Hisenda, perquè als cobdiciosos sense escrúpols sempre els sembla poc el guany desmesurat i fàcil que pot sorgir en treure profit de la tragèdia d’altri.
Hi ha més Medinas i més Luceños, González i Koldos. Ara seria convenient explicar-ho. Seran els mecanismes de la justícia penal els que determinin si hi ha delicte i fins i tot, és possible que no es formuli retret penal, però és bo que coneguem tots els que van enriquir-se pèrfidament. No per venjança, sinó com homenatge a les persones que van passar-se llargues jornades cosint mascaretes altruistament, per a les empreses que van adaptar les seves línies de producció per fer material de protecció sanitària i van invertir sense guanys, pels equips d’enginyers industrials que van intentar dotar els hospitals amb respiradors, per tots els comerciants que van apropar-se als centres sanitaris per oferir gratuïtament els seus productes, pels voluntaris que preparaven pastissos, per tots els grups de suport veïnal que van protegir les seves persones grans fent torns per fer-los la compra i ajudar-los amb els residus.
Contra l’actitud execrable de triplicar o quintuplicar el preu, de retenir durant uns dies material imprescindible per aconseguir l’especulació desitjada, hi havia milers d’infermeres que doblaven torn un dia i un altre, hi havia metgesses que no veien els seus fills petits per por a ser vector de contagi.
Tot passava en les primeres setmanes, ja sabem que en moments difícils apareix el millor dels humans i el més execrable i que la mesquinesa també és humana. Som una societat imperfecta perquè imperfectes som tots nosaltres. Tenim dret a conèixer amb qui van establir contractes de subministrament les administracions que ens representen i qui hi ha darrere de les empreses mercantils que amb una adreça fiscal i sense personal ni experiència prèvia van veure l’oportunitat de negoci desmesurat i fàcil. Potser no era il·lícit, però ens ajudarà a entendre millor què ha passat i com som col·lectivament. No és delicte ser cobdiciós, però l’empresa de Catalunya que més va facturar per material de protecció sanitària l’any 2020 (FCS Select Products SL), tenia una administradora condemnada per estafa.
Espero que la Comissió d’investigació que s’ha anunciat al Congrés serveixi per tenir informació dels que no haurien estat capaços d’acostar-se a unes secrecions bronquials d’un pacient infectat per SARS-CoV-2, amb complicacions respiratòries greus, però van veure ràpidament que en el nostre risc hi havia el seu gran negoci.
Sé diferenciar perfectament el que és un il·lícit penal i el que és una manca d’ètica comercial. Però com que aquests negocis tan productius van ser possibles perquè, raonablement i raonadament, van aixecar-se els controls que ens protegeixen als ciutadans, tenim dret a demanar la màxima informació possible, a banda d’esperar que la justícia condemni adequadament aquells que van cometre delicte.
No paro de preguntar-me quines consciències podien especular amb l’oferta d’equips de protecció quan els sanitaris improvisaven bates impermeables amb bosses d’escombraries. La bata impermeable no era un caprici. Molts vòmits, moltes secrecions s’havien d’aturar amb aquests teixits. Tenim dret a conèixer els que s’han fet milionaris amb la pandèmia.
Ens hauria agradat una reacció més ràpida de les autoritats sanitàries, començant per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i acabant per l’ajuntament més minúscul del planeta. Però els temps van ser els que van ser i sense adornar-nos els contagiats per SARS-CoV-2 omplien els hospitals, provocaven estralls en moltes residències geriàtriques i ens travessaven les oïdes paraules que pensàvem que no hauríem d’escoltar mai: confinaments, estats d’alarma, limitacions de dret de deambular, de reunir-se...
En els centres sanitaris, sociosanitaris i residencials es vivien circumstàncies molt diferents, perquè diferents són els centres i diferent és la seva capacitat de fer front a grans emergències. El que s’assemblava era el desconcert, el desbordament, la descoberta del poc estoc de material de protecció.
Durant els primers dies de l’emergència sanitària internacional decretada per l’OMS, alguns directius de sistemes de salut van considerar que si els sanitaris es protegien alarmarien més del compte els usuaris, com si les notícies que els entraven pels seus dispositius mòbils o per les seves pantalles d’ordinador o de TV no fossin alarmants.
El cas és que una part important del personal sanitari no es va poder protegir adequadament en un inici. Encara no hem agraït prou a metges i infermers, al personal auxiliar, al personal de neteja, als tècnics de radiologia, al dels laboratoris... la tasca d’adaptació a una allau per la qual no havien estat preparats i no disposaven de mitjans adequats per fer-hi front. Suposo que igual que un conductor d’autobús o un subministrador d’aliments, la sensació que podia ser el darrer dia de treball i de vida era un pensament que intentàvem foragitar.
Un cop decretat l’estat d’alarma, atesa l’emergència, era imprescindible reduir els carregosos sistemes de contractació. Ja no es tractava de garantir la màxima publicitat i la lliure concurrència, sinó obtenir els elements que configuraven els equips de protecció del personal que rebia constantment el flux de pacients d’una malaltia altament contagiosa i de la qual no podíem guardar distància, ja que els malalts s’havien d’intubar, mobilitzar, netejar, aspirar-los les secrecions. Una mascareta no era un caprici, era un element imprescindible.
La immensa majoria de sanitaris es van quedar mostrant un lloable esperit de servei. Podien desertar i no ho van fer. No tots, com sempre. Moltes persones de la neteja van emmalaltir, moltes auxiliars que havien continuat dutxant els malalts sense equips de protecció van presentar formes greus de la Covid-19, alguns van morir, d’altres mostren formes persistents de la malaltia o han necessitat ajuda psicològica.
Sempre hi ha cobdiciosos i quan la demanda és desesperada, el mercat se'ns presenta en la seva forma més salvatge, els sense-escrúpols es fan milionaris. El que per a nosaltres era un crit desesperat d’ajuda, per alguns innobles i avariciosos era una oportunitat de fer productius negocis. A la Comunitat de Madrid on no paren d’escandalitzar-nos en la seva manera d’entendre l’exercici del poder polític, s’han conegut casos que s’estan investigant per si més enllà de l’actitud inhumana, l’enriquiment fos il·lícit, il·legal. En el Ministeri de Transports del govern espanyol també van entrar-hi la cobdícia dels sense escrúpols en forma d’assessors.
Però hi ha més milionaris de la pandèmia, sempre hi ha milionaris de les tragèdies. No ho dic des d’una mirada romàntica, ni càndida. El lliure mercat és això. L’administració estava escanyada i alguns van usar mecanismes i contactes que coneixen bé per enriquir-se. No prou satisfets amb l’enorme benefici comercial, volien diner negre que compensés l’amic d’un amic i d’altres no els va semblar oportú pagar la part proporcional dels seus beneficis a Hisenda, perquè als cobdiciosos sense escrúpols sempre els sembla poc el guany desmesurat i fàcil que pot sorgir en treure profit de la tragèdia d’altri.
Hi ha més Medinas i més Luceños, González i Koldos. Ara seria convenient explicar-ho. Seran els mecanismes de la justícia penal els que determinin si hi ha delicte i fins i tot, és possible que no es formuli retret penal, però és bo que coneguem tots els que van enriquir-se pèrfidament. No per venjança, sinó com homenatge a les persones que van passar-se llargues jornades cosint mascaretes altruistament, per a les empreses que van adaptar les seves línies de producció per fer material de protecció sanitària i van invertir sense guanys, pels equips d’enginyers industrials que van intentar dotar els hospitals amb respiradors, per tots els comerciants que van apropar-se als centres sanitaris per oferir gratuïtament els seus productes, pels voluntaris que preparaven pastissos, per tots els grups de suport veïnal que van protegir les seves persones grans fent torns per fer-los la compra i ajudar-los amb els residus.
Contra l’actitud execrable de triplicar o quintuplicar el preu, de retenir durant uns dies material imprescindible per aconseguir l’especulació desitjada, hi havia milers d’infermeres que doblaven torn un dia i un altre, hi havia metgesses que no veien els seus fills petits per por a ser vector de contagi.
Tot passava en les primeres setmanes, ja sabem que en moments difícils apareix el millor dels humans i el més execrable i que la mesquinesa també és humana. Som una societat imperfecta perquè imperfectes som tots nosaltres. Tenim dret a conèixer amb qui van establir contractes de subministrament les administracions que ens representen i qui hi ha darrere de les empreses mercantils que amb una adreça fiscal i sense personal ni experiència prèvia van veure l’oportunitat de negoci desmesurat i fàcil. Potser no era il·lícit, però ens ajudarà a entendre millor què ha passat i com som col·lectivament. No és delicte ser cobdiciós, però l’empresa de Catalunya que més va facturar per material de protecció sanitària l’any 2020 (FCS Select Products SL), tenia una administradora condemnada per estafa.
Espero que la Comissió d’investigació que s’ha anunciat al Congrés serveixi per tenir informació dels que no haurien estat capaços d’acostar-se a unes secrecions bronquials d’un pacient infectat per SARS-CoV-2, amb complicacions respiratòries greus, però van veure ràpidament que en el nostre risc hi havia el seu gran negoci.
Sé diferenciar perfectament el que és un il·lícit penal i el que és una manca d’ètica comercial. Però com que aquests negocis tan productius van ser possibles perquè, raonablement i raonadament, van aixecar-se els controls que ens protegeixen als ciutadans, tenim dret a demanar la màxima informació possible, a banda d’esperar que la justícia condemni adequadament aquells que van cometre delicte.
No paro de preguntar-me quines consciències podien especular amb l’oferta d’equips de protecció quan els sanitaris improvisaven bates impermeables amb bosses d’escombraries. La bata impermeable no era un caprici. Molts vòmits, moltes secrecions s’havien d’aturar amb aquests teixits. Tenim dret a conèixer els que s’han fet milionaris amb la pandèmia.