El mes de juny ha esdevingut una confrontació electoral depolítica global. La decisió de l’extrema dreta d’iniciar la campanya de les eleccions al Parlament Europeu del dia 9-J amb la presència de Javier Gerardo Milei, president d’Argentina i la coincidència amb any electoral als Estats Units d’Amèrica, han convertit les eleccions Europees en una decisió de caràcter global, de quina 'governança' mundial voldríem.
La victòria de les tesis liberals-conservadores a Europa no seria nova, perquè fa dècades que dura. El que és nou és la gran influència que els postulats d’extrema dreta i les actituds populistes dels que ja han arribat al govern, tenen o tindran sobre aquesta possible majoria liberal.
El model d’Unió Europea, just en un moment en què les desigualtats són tan evidents i en què les guerres es tenen impacte directe en la política i l’economia dels Estats Europeus, converteix les eleccions del pròxim diumenge en un fenomen d’abast mundial.
La Unió Europea té 450 milions d’habitants, seríem més de 500 milions si no s’hagués produït el Brexit i amb moltes disfuncions, encara és un dels espais del planeta on els drets laborals, i humans en general, es respecten. La construcció d’Europa importa molt als europeus per les condicions de vida i les relacions entre els diversos territoris dels estats membres, però també és molt important per defensar-nos dels models ultraliberals de les grans potencies on no hi ha cap mecanisme de control democràtic del sistema productiu i els drets laborals són inconeguts.
Per això Putin, Trump, Milei, estan intentant interferir tant com poden en aquesta campanya electoral. Per això un creixement del vot socialdemòcrata seria desitjable i significatiu per a mostrar que els europeus persistim en la voluntat que l’administració pública intervingui en polítiques socials i laborals i no permetrem la deriva populista cap on volen arrossegar-nos.
Ha estat una setmana molt explícita per analitzar el model que voldrien els ultres europeus. Al candidat Trump l’acaben de declarar culpable no només per haver estat consumidor de prostitució, ni tan sols per haver pagat per silenciar a Stephanie Clifford per a silenciar-la, sinó per haver falsificat la comptabilitat de la campanya a la presidència el 2016 per maquillar aquests diners i, per tant, per haver comès un delicte federal.
Trump, aquest personatge grotesc, admirador de dictadors, ignorant, mentider, groller, 'putero', maleducat, narcisista i fan d’Al Capone que està intentant tornar a instal·lar-se a la Casa Blanca per afavorir els més rics tot pronunciant un discurs contra les elits i les castes, contra el sistema i evidentment, titllant de corrupte i partidista el tribunal que l’ha condemnat.
Meloni, Le Pen, Orban, Abascal, Milei, Netanyahu fan el mateix, es declaren víctimes d’un sistema perquè encara no han aconseguit silenciar els que gosen pensar i actuar diferent de com ho fan ells. Menystenen les institucions que no poden controlar. Posen el seu propi interès i la satisfacció del seu ego per damunt de tot, inclòs de l'interès general. Costa veure-hi aptituds de governant en les seves paraules. No intenten trobar punts d’acord, els agrada i creixen en la confrontació. Usen les emocions, s’aprofiten de l’egoisme, converteixen els seus seguidors en remats fanatitzats.
El ressentiment és l’arma més emprada, el ressentiment, dels que tenen poc, amb les elits les castes, obviant que tots aquests líders d’extrema dreta són els grans representants de qui volen guanys desmesurats i fàcils sense controls ni redistribució per part de l’Administració Pública.
És per això que alguns representants de Wall Street demanen el vot per a Trump i ell ofereix càrrecs a representants del capitalisme sense cor com Elon Musk. Guerra social anomena Milei a desmuntar l’estat del benestar (serveis públics ja per si deficients a l'Argentina). Guerra social anomena a deixar els hospitals sota mínims en medicació i materials. Guerra social anomena a haver parat tota l’obra pública encara que ara no pot garantir el subministrament de gas a la població on abans hi arribava.
Tots clamen contra els impostos, és la seva manera de captar votants. Més rebaixes fiscals, menys intervencionisme de l’estat, activitat desregulada. Especulació institucionalitzada. Els que li riuen les gràcies (Santiago Abascal i PP) , volen que aquesta onada de debilitament de tot allò que és públic arribi a Europa. Potser sí que la regulació sense simplificació s’ha convertit en farragosa, però la desregulació és perillosa i desencadena la cobdícia i la corrupció com veiem aquests dies en el funcionament del mercat en període de pandèmia on els controls de l’administració van ser menors.
Milei és descomposició social i institucional, manipulació informativa, crisis de subministraments, estrangulació dels poders regionals i locals que al seu torn han imposat peatges de dubtosa legalitat. Pèrdua descomunal del poder adquisitiu dels treballadors que s’han quedat amb unes escoles sense materials i unes universitats inaccessibles. Una recessió econòmica, -5,5% en el primer trimestre d’aquest any 24
Si esclata una gran queixa social, no podem saber com ho gestionarà, és imprevisible. Tampoc sabem que diran els seus admiradors madrilenys i de tota Europa. La presència de Milei a l’inici de campanya europea i l’espectacle Trump ens hauria de donar una perspectiva més clara de cap on no hem d’evolucionar i intentar que les forces progressistes tinguin un gran pes en el futur parlament, aquest macroparlament de 751 diputats i que a vegades el sentim lluny, però és, també, el nostre parlament.