Amb el plagi de “Fem, novament, una gran Europa”, l’extrema-dreta es vanta de la seva ignorància, interpretant una mentida constant en què es reclamen diferents, antisistema, amb la que volen recollir una ràbia que han creat amb les seves multimilionàries companyies.
Ara ser maleducat i cridar amb un cert esperit rupturista està de moda, fins i tot en una part del guió es presenten com rebels i reneguen dels partits ‘tradicionals’ perquè el que busquen són vots per a ells. Així es mostra aquesta internacional reaccionària de Donald Trump, Javier Milei, Benjamin Netanyahu, Jair Bolsonaro, Viktor Orbán, Marine Le Pen, i la versió espanyola que mostren Abascal i Díaz Ayuso com si cantessin a duo.
No és la seva estridència el que em preocupa, és la manca d’escrúpols cap a les persones que no segueixen el que s’ha convertit en una moda i hi ha poques coses més alienants que les modes. Apel·len a la insolidaritat i al mínim esforç. Apel·len a la societat de dones submises que s’escarrassen per tenir als homes satisfets i si volen treballar fora de casa seran condemnades a terceres jornades.
Cal pensar perquè una moda reaccionària amara la nostra societat i quina responsabilitat tenen algunes polítiques tradicionals més preocupades per eslògans que per solucionar problemes greus de les societats complexes.
Com tots els fanàtics, intenten callar les veus crítiques i de totes les coses que la internacional reaccionaria aplaudeix, si mirem les primeres setmanes del segon mandat Trump, amb la seva deliberada cara de ferotge, és l’atac constant a la llibertat de premsa. La premsa és la més genuïna expressió de la necessitat social d’informació que ha de satisfer com a missió pròpia el periodisme.
Des de l’inici dels corrents liberals (XVIII-XIX amb creixent aspiració del poble a la llibertat de pensament i d’expressió) la seva llibertat era termòmetre de la llibertat d’aquella societat. La premsa ha estat des del naixement de l’Estat Modern (segons les vicissituds) al servei de l’alternança de tendències polítiques, ha recollit i format alhora l’opinió del poble i sovint s’ha enfrontat críticament amb els poders públics, d’aquí ve que s’hagi anomenat el quart poder en el darrer segle.
La democràcia no pot sobreviure sense mitjans de comunicació que informin de manera veraç a la població i mantinguin un esperit crític i rigorós cap als anuncis de l’Administració. Però ja va passar en el primer mandat de Trump i els extremistes reunits a Madrid són bons alumnes d’aquest atropellament del principi bàsic de funcionament democràtic. Fan de les tendencioses xarxes socials el seu refugi i altaveu. No hi ha llibertat on els algorismes degudament adaptats al seu pensament, reemplacen als éssers humans amb totes les seves imperfeccions.
Trump ha sotmès a xantatge a les principals cadenes de notícies i, paradoxalment, les amenaça amb demandes milionàries contra el seu honor. L’amenaça d’arruïnar-los és la nova manera d’autoritarisme; totes les seves fatxenderies són una mostra que governarà com un dictador perquè no pot fer-ho com un demòcrata sense mostrar l’abominable individu que avui ocupa la Casa Blanca.
L’únic objectiu dels egòlatres i fanàtics com Musk i Trump, com els aprenents reunits a Madrid aquest cap de setmana és alimentar els seus egos, arribar al poder per a destruir més que per transformar, encara que sigui retrocedint.
L’escriptor alemany Thomas Mann va afirmar l’any 1929 quan li atorgaren el Premi Nobel de Literatura que si alguna vegada el feixisme arribés el poder, ho faria en nom de la llibertat. Per això és inexcusable donar instruments d’anàlisi a tots els humans.