Hi va haver un temps que Laura Borràs rivalitzava amb el mateix Carles Puigdemont com a musa del no surrender independentista. Va escriure un llibre sobre ella mateixa on es presentava com a filla de l’1 d’octubre, es donava banys de masses amb les bases de l’ANC per tot Catalunya, i arrossegava una tropa de més de 100.000 seguidors a Twitter que la idolatraven fins a extrems de vergonya aliena –Borràs repiulava sistemàticament els elogis que rebia– i que sovint actuaven agressivament, com una mena de guàrdia de corps digital que assetjava digitalment qualsevol pobre incaut que gosés qüestionar-la. Sense haver pres mai cap risc personal (ni l’octubre del 17, ni després amb el Tsunami, ni més endavant com a presidenta del Parlament), assenyalava els mals independentistes i es presentava com a garant de l’estratègia dita de confrontació.
Ha passat el temps i aquesta setmana Borràs és notícia perquè el ministre Bolaños, mà dreta de Pedro Sánchez, ha dit que Moncloa “estudiarà” l’indult de l’expresidenta de Junts, condemnada a presó i inhabilitació per exercir càrrecs públics per un afer que no té res a veure amb la confrontació amb l’estat, sinó amb la mala administració dels diners públics quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Bolaños ha remarcat que qui demana l’indult és el propi tribunal que la va condemnar, i que la Fiscalia hi està a favor. En polítiquès, això vol dir que Borràs pot respirar tranquil·la. La mesura de gràcia evitaria l’entrada a presó –que era certament un càstig exagerat–, però molt probablement no la inhabilitació, perquè la mala praxi hi és i l’ha vist tothom gràcies als correus electrònics confiscats pels mossos d’esquadra.
De musa del no surrender i martell d’independentistes heretges a beneficiària de la mesura de gràcia d’un govern espanyol socialista investit amb els vots de Junts, el recorregut de Laura Borràs parla molt gràficament del que ha passat dins de l’independentisme després del col·lapse d’octubre del 17. El moviment es va partir per la meitat, amb ERC centrada a desescalar la repressió via negociació amb el PSOE –així van venir els indults i la reforma de la sedició–, i Junts denunciant-ho com una rendició que contrastava amb l’estratègia de l’exili, consistent en la no col·laboració amb cap partit espanyol i la cerca d’una victòria judicial als tribunals europeus que havia de posar de genolls els poders de l’estat.
La divergència semblava estratègica però al final va resultar que era tàctica: tan bon punt l’aritmètica al Congrés ho va permetre, Junts va desar al calaix el discurs i l’estratègia de l’exili, va liquidar el Consell per la República, i es va llançar en planxa a fer el mateix que ERC, investint un president espanyol i negociant competències a canvi de vots com en els millors temps del peix al cove. A la filla de l’1 d’octubre, el gir copernicà de Junts no consta que li hagi semblat malament. De fet, a nivell personal li ha anat de meravella: si Puigdemont s’hagués mantingut fidel a l’estratègia de la confrontació, avui Laura Borràs tindria moltes possibilitats d’haver de complir la seva pena de presó. La política és molt bèstia.