Sortint del primer ple de novembre a Badalona, el mateix dilluns que Mazon plegava fent-se la víctima, se’m feia inevitable rumiar sobre la finestra d'Overton i la rapidesa amb què canvien de rang els discursos, sobretot aplicat al desplaçament que ha sofert la defensa dels drets humans dins d’aquesta finestra. De ser assumits durant dècades com a norma central intocable, a l’actual capgirament cap als marges, a punt de sortir del marc d’allò que és acceptable.
El dirigent valencià no ha estat empresonat per la seva negligència criminal, que és el que hauria hagut de ser normal davant les 229 morts de la Dana, però per a molts ara ja és acceptable haver forçat la seva semi retirada. Alhora, si ha plegat és gràcies a la pressió que ha sostingut el discurs majoritari al carrer. El dirigent badaloní, d’altra banda, es permet l’apologia de la vulneració de drets humans i fins i tot fa ostentació de les seves pràctiques de delicte d’odi enmig de la celebració del Ple municipal, i sembla que la tolerància ciutadana ho absorbeix com si fos correcte. Per això s'envalenteix.
Aviat vindrà el 20N, dia dels drets de la infància, i el 10D, dia en què es commemora la proclamació i defensa dels drets humans. Aquest far nascut després de la devastació de les guerres mundials del segle passat, que posa focus per a la vida digna de tota la condició humana, s'esllangueix precipitadament. La seva previsible i temuda apagada és altament perillosa tal com alerta la Dra. Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional a l'informe anual de l’estat dels drets humans al món.
Perquè si no reaccionem des de l’esperit i les conviccions democràtiques, el que vindrà serà un canvi d’època marcada per la barbàrie més depredadora. Una minoria poderosa esclafant drets de la majoria social. A l’informe presentat l’abril de 2025, AI alerta d’un retrocés cap a la brutalitat en les relacions i el funcionament de les societats i els estats, amb una futura hegemonia del poder militar i econòmic que prevaldran sobre els drets humans i la diplomàcia.
Per sort la virtut que té la teoria d’aquesta finestra discursiva és que tant serveix per anar cap a un costat com cap a l’altre. És a dir, el mateix que ha provocat que la vulneració dels drets humans deixi de ser indefensable i que la defensa de l’odi, les desigualtats i les guerres deixi de ser impensable, pot usar-se per provocar que altra vegada la defensa de la pau i dels drets, i les llibertats de totes les persones i els pobles sigui el marc d’aspiració comú hegemònic. És a les nostres mans aportar per a aquest canvi.
Els principals interessats en fer-nos creure que no hi ha res a fer per aturar aquesta deriva de deshumanització i de creixement dels totalitarismes que imposen regressió de drets, son precisament els qui ho promouen. Provocar el nostre desànim i desactivació és una de les seves armes més poderoses. La desesperança és l’aliment vital que fa créixer l'adscripció a ideologies i propostes de tots els colors del negre, com il·lustra Jordi Borràs. Encara som a temps de revertir els pronòstics d'Amnistia Internacional, fent cas al poeta Joan Brossa, que ens recorda el poder que tenim la gent, i usant-lo per fer hegemònica l’esperança.