Al bell mig del Poble Nou, a tocar la plaça de les Glòries, comença un carrer amb nombrosos edificis d’oficines noves de diferents sectors -especialment tecnològics- rodejats d’un bullici de gent que entra i surt de treballar o del centre comercial, altres que pugen de la zona marítima provocant una barreja cosmopolita d’idiomes, estètiques i orígens. Entre la corbata i la gorra, per entendre’ns. És el carrer Roc Boronat.
Com succeeix amb tants carrers, resulta interessant preguntar-nos el perquè dels seus noms. D’això, qui més en sabia era el recentment desaparegut Lluís Permanyer. El cas és que l’any 2001 el consistori barceloní va canviar el nom del carrer Lutxana pel que avui és Roc Boronat qui va ser fill il·lustre del barri del Poble Nou barceloní.
No estic convençut del nivell de coneixement que hi ha en el país sobre la figura d’aquest escriptor i polític. És un fet, però, que aquesta setmana ha passat inadvertit el 60è aniversari de la seva mort a Mèxic. Però la figura de Boronat vincula una apassionada i lleial militància política, conviccions republicanes i catalanistes durant el període de la II República, un paper rellevant en les polítiques d’assistència social i la llavor de l'organització més rellevant de l’estat en defensa dels drets de les persones cegues com és l'ONCE.
Persona molt propera al president Macià -fou fundador d’Estat Català- amb qui va participar activament en els fets de Prats de Molló i amb qui va compartir exili durant la dictadura de Primo de Rivera. Quan va tornar a Barcelona durant el període republicà, com a membre fundador d’Esquerra Republicana, fou comissari de Beneficència Municipal de l’Ajuntament de Barcelona i, posteriorment, va fer el salt al govern de la Generalitat de Catalunya en aquest negociat.
En tot moment, Boronat va ser sensible a les problemàtiques socials dels col·lectius de discapacitats i, en particular de les persones cegues. Problemàtiques vinculades a l’assistència i ajuda d’aquestes persones i amb l’objectiu d’acompanyar-los en el dia a dia de la societat. Dotar-los de recursos, feina i oportunitats.
Amb aquest objectiu, el 1934 va fundar i liderar el Sindicat de Cecs de Catalunya. Des d’aquest sindicat es va idear el famós cupó dels cecs. El primer va sortir el juny d’aquell mateix any amb dibuixos de Lola Anglada. Les persones del sindicat cobraven per vendre aquests cupons i, d’aquesta manera les persones del col·lectiu tenien uns ingressos i el mateix sindicat generava recursos per oferir assistència. Fou un èxit rotund i una demostració que amb intel·ligència, innovació i determinació, la societat avança.
Pocs mesos després, però, Roc Boronat fou empresonat pels Fets d’Octubre i va haver d’abandonar la seva tasca al front del Sindicat i a la Generalitat. Durant la Guerra Civil, va tornar a desenvolupar les seves funcions d’assistència social, però ja en un clima complex fins que el 1939 marxa a l’exili, primer a França i posteriorment a Mèxic des d’on es manté políticament actiu a més de desenvolupar el seu rol d’escriptor.
L’any 39 el Sindicat es va fusionar amb entitats d’assistència a persones amb altres discapacitats i entra a l'ONCE, que s’havia fundat a Santander un any abans inspirada amb la tasca iniciada per Roc Boronat quatre anys abans i que perdura avui dia.
La combinació de grans ideals, fins al punt d’haver de patir dos exilis i de portar-lo a la presó, no impediren a Boronat fer política de trinxera, la que fa que les coses passin, de formigueta silenciosa, però innovadora i efectiva que, a més, fan un país digne. Perquè un dels pilars fonamentals de la dignitat d’un país és donar assistència i ser sensible als col·lectius més vulnerables. I això Boronat hi va treballar de manera decisiva i decidida.