València era el malson de Barcelona. Una ciutat rendida que s’havia castellanitzat gairebé completament. Una capital sense país que deixava un país sense capital. Sense empenta per refer-se. València era una amenaça latent, el destí manifest de Barcelona si el catalanisme fracassava i s’imposava la inèrcia de l’espanyolització. Un risc de metamorfosi lingüística, però no només lingüística. València és una Barcelona invertebrada. Una ciutat condemnada al sostre baix de la subseu estatal. L’esforç sempre orientat a ofrenar glòries a l’altar madrileny. Entre la impostura i el xaronisme.
Avui el malson és un altre. Barcelona transformada en una capital global, però convertida en una ciutat escenari on ja no passa res autèntic. El nou malson de Barcelona és Brussel·les. La gran capital europea que pel camí ha deixat de ser una ciutat flamenca. El sandvitx de la globalització és una derivada de l’èxit. Una doble sobreocupació de l’espai que, a poc a poc, expulsa els autòctons i despersonalitza la metròpoli. Els immigrants per sota i els expats per dalt, massa i capital. La demanda supera l’oferta. La ciutat creix i expulsa qui sobra.
Brussel·les com a malson, una amenaça triple. Amenaça lingüística, amenaça social i amenaça política. Una Barcelona en què el català quedi com una llengua residual, separada de les seves arrels i el seu passat. Una Barcelona que entre l’expulsió de les seves classes mitjanes i la crisi de la natalitat, trenqui la continuïtat per esdevenir una ciutat aliena i diferent. Diferent i pitjor. Una Barcelona que deixi el país sense l’empenta que històricament li ha donat la seva gran capital. Sense força per refer-nos.
Catalunya era i és una petita gran nació perquè ha estat capaç de construir Barcelona. Si la catalanitat ha sobreviscut a la modernitat, ha sigut gràcies al projecte de poder del catalanisme. Una ambició que no hauria estat possible sense Barcelona. Una ambició que ja no serà possible si Barcelona deixa de ser el que és per esdevenir una altra cosa.
L’economia del colador és a la base de les dificultats de Barcelona. Unes dinàmiques de creixement que no acumulen benestar perquè l’èxit suma, però també resta. Triomfar amb turisme, però atreure població per treballar amb sous baixos i no guanyar renda per càpita. Ser un escenari de l’economia del coneixement, però veure com els expats apugen els preus dels pisos i la classe mitjana acaba expulsada a la perifèria.
La realitat flotant de la immigració actual és una realitat difusa que no sempre resulta prou evident. La majoria dels que arriben a Barcelona per instal·lar-s’hi, pobres i rics, són passavolants que no s’hi acabaran quedant. Els expats hi acostumen a fer estades curtes, tot just alguns anys, però una part important de la immigració amb menys recursos també acaba marxant. N’arriben molts i en marxen molts. Aquí hi ha una clau per mantenir i construir dinàmiques d’arrelament.
Si les ciutats s’orienten al benestar de qui les habita, el repte és un altre. Tenir l’atractiu just que la ciutat sigui capaç de digerir sense empatx. Abandonar la cursa per l’acumulació de població i la comparació amb Madrid. El DF espanyol vol ser una megalòpoli, però Barcelona no pot seguir aquest camí i tampoc hauria de voler fer-ho. Potser les megaciutats seran més riques que les grans ciutats, però no està clar que siguin més pròsperes. El camí del progrés i el benestar no acaba de coincidir amb l’aglomeració per l’aglomeració.
Si no vam ser València tampoc no hauríem d’acabar sent Brussel·les. Hi ha d’haver un altre rumb.