“L’Europa d’Altiero Spinelli no és la meva”, ha sentenciat Giorgia Meloni, tot citant parcialment el Manifest de Ventotene, amb la intenció de desfigurar-ne el contingut i facilitar-ne l’estigmatització. Spinelli, Ventotene... Ves per on la Meloni acaba de posar en circulació dos noms pràcticament desconeguts per a la gran majoria de la ciutadania europea d’avui. Dos noms que, tanmateix, pertanyen a l’ADN del projecte europeu. De l’Europa federalitzant, democràtica i en pau. De l’Europa de la igualtat de drets i oportunitats, que fa de la llibertat i la dignitat, ja no una retòrica, sinó una realitat que tendeix a situar-se a l’abast del ciutadà ras, amb una important redistribució de rendes que dona lloc, entre altres coses, a una sanitat i una educació per a tothom. És habitual que no siguem conscients de les coses que gaudim. Per nova i excel·lent que sigui la fita assolida, passa de seguida a formar part de la nostra normalitat i oblidem com era abans (tendim a oblidar els mals records). 

És evident que no vivim a Arcàdia i que l’invent resulta, a voltes, massa llunyà i burocràtic, tot i que de vegades també es mostra capaç de superar-se a si mateix, com amb el tractament de la crisi de la Covid respecte del donat a la crisi de 2008. Ens cal abundar en aquesta direcció i accelerar la recta final de la construcció europea, amb la culminació de l’Europa política, deixant enrere el predomini de les taifes dels estats nació i obrint pas a una Unió federal més forta, que resulti directament de la voluntat ciutadana.     

I cal sobretot assegurar el que tenim. Perquè no hi ha cap fita irreversible. Hem comprovat que la història no va sempre cap endavant i que també pot caminar com els crancs. Depèn de quines idees esdevinguin hegemòniques i legitimin un o altre sentit de la marxa. Ho endevinem, avui, davant la transgressió escandalosa dels implícits internacionals establerts l’endemà de la II Guerra Mundial. Sembla que, de sobte, salten tots els límits virtuosos i són els pinxos, els perdona-vides, els qui es fan amb el timó a les dues potències que són de referència per a Europa: els EUA i Rússia. I es deixen entreveure connivències insospitades entre elles, en detriment d’altres parts més indefenses, entre les quals Europa. Europa, per als milhomes, és el model polític a batre, perquè contravé la lògica dels oligarques que manen a banda i banda... És just ara, quan sentim aquesta tibada, que el cuc europeista reviscola entre nosaltres i ens dona consciència de què tenim i podem perdre. I ho descobrim com una fita irrenunciable a defensar. La Meloni, paradoxalment, amb les seves fòbies, ens ensenya el camí a seguir.  

Ventotene és una petita illa d’origen volcànic, d’1,5 quilòmetres quadrats de superfície, al mig del mar Tirrè, a l’oest de la Campània. Va ser lloc de desterraments des de la Roma Antiga, passant pel regnat dels Borbons-Dues Sicílies i fins a Mussolini. El Duce hi va desterrar, entre altres, tres individus que aprofitarien aquella reclusió per reflexionar i redactar el manifest “Per una Europa lliure i unida” (1941), un text que el moviment europeista de postguerra va considerar el seu referent fundacional. ​Eren Altiero Spinelli -citat per Meloni-, Ernesto Rossi i Eugenio Colorni.

Altiero Spinelli, que tindria aviat una influència decisiva sobre els denominats “pares d’Europa”: Alcide De Gasperi, Paul-Henri Spaak i Jean Monnet; i que, posteriorment, seria responsable del Pla Espinelli, aprovat pel Parlament Europeu el 1984, en favor d’un tractat per a una Unió Europea federal, que inspiraria la marxa dels Tractats de la UE, els anys vuitanta i noranta. ​Ernesto Rossi, que el 1925, havia fundat el periòdic clandestí Non Mollare i havia estat dirigent de l’organització antifeixista Giustizia e Libertà; i que, posteriorment, s’afiliaria al Partito Radicale i es dedicaria al periodisme d’investigació a Il Mondo. I Eugenio Colorni, resistent antifeixista, que seria un dels dirigents del Centro interno socialista (Milá, 1934), i que el 1943, fugat de la reclusió, es dedicaria a l’organització del PSIUP (a partir del PSI i d’una organització de joves resistents), seria redactor en cap de l’Avanti! i, pocs dies abans de l’alliberament de Roma, moriria a mans d’una patrulla de soldats feixistes. 

Raimon Obiols, al seu darrer llibre El temps esquerp ens parla d’una faceta especialment atractiva de Colorni, molt relacionada també amb el pensament polític que gestaria la Unió Europea: Colorniva aprendre “a malfiar-se de les grans idees (sobretot de les grandioses) i a substituir l’ambició de les teories abstractes i les concepcions globals per la pràctica constant de l’atenció a la recerca de petites idees, de ‘petites peces de coneixement’. Calia observar i observar-se (...) i només després inferir, comparar, generalitzar (i després sotmetre les generalitzacions a dubte i revisió).”  

Tres insurgents contra el feixisme i contra tot pensament absolut, a risc de deixar-hi la pell. Empresonats i desterrats pel Duce a l’illa de Ventotene, van destil·lar un testament polític que va ser llavor de l’Europa que som i sobretot de l’Europa que volem ser. I que cal defensar i fer culminar contra els fanfarrons tavernaris i les seves bravates.