Les temperatures comencen l’escalada que ens porta a l’estiu. Encara que als empresaris turístics no els agradi manifestaré el meu desig d’un estiu plujós. S’han de reomplir les reserves d’aigua i hauríem d’ajornar (una vegada més) el gran incendi forestal que ens espera des de fa temps.
Aquest any el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) ha xifrat en quasi 67.000 hectàrees de bosc les afectades irreversiblement per la sequera, per les altes temperatures, per les plagues… Les comarques més damnificades són la Selva, el Gironès, el Baix Empordà i Osona.
Els boscos catalans ens envien un S.O.S. cada vegada una mica més fort, cada any més intens, demanant que no permetem que s’acumuli més i més combustible en el seu si. Aquest any parlarem de l’estrès hídric (manca d’aigua) per la sequera, però la sequera només ha empitjorat la situació que coneixem des de fa anys sense que ningú s’atreveixi a plantejar un canvi radical en la mirada del problema. La solució tindrà alguna possibilitat d’èxit quan la mirada cap el problema no sigui parcial, esbiaixada i curterminista
Els arbres debilitats són més vulnerables a les plagues i la processionària, el corc del suro i els fongs oportunistes, l’eruga peluda, el perforador dels pins, l’eruga del boix i multitud de microorganismes patògens que fa temps que s’apropien, desbocats, de la salut d’uns boscos que alguns creuen que els protegeixen si no s'hi fa cap actuació.
Els arbres, vius o morts, amb bona salut o malalts son combustible a disposició que un dia amb alta temperatura, baixa humitat i vent, un petit incendi es converteixi en una tragèdia. Els arbres que viuen atapeïts no gaudeixen de bona salut, els que tenen una de les moltes malalties tampoc i els que han mort per la sequera agreugen el problema, però no són l’únic problema.
El problema és la manca de mirada amb ulls d’economia del camp, la no priorització de la gestió forestal i del paisatge. El problema és pensar que sense una acció decidida, de col·laboració de tots els nivells de l’administració, dels propietaris forestals i les organitzacions agràries i els interessats en el reequilibri territorial i la defensa del món rural o de la nova mirada econòmica de la producció i el consum de productes propers… sense un gran i ambiciós acord aconseguirem la gran modificació que el nostre paisatge necessita.
Hem d’aconseguir boscos més sans i diversos, reduir-ne la densitat, treure biomassa per produir-ne energia que substitueixi altres fonts i impedir que s’acumuli més i més combustible en les zones forestals. Cal revaloritzar la fusta. Impedir la pèrdua d’habitants de la Catalunya rural, l’abandonament de conreus i pastures. Paisatges diversos, on el boscatge s’intercali amb camps agrícoles, oliveres, vinyes, cereals, fruiters, horta, pastures...
El 65% de la superfície catalana és forestal i de tota aquesta superfície, només un 25 és forestal pública o d’alguna entitat mediambiental, la resta són propietaris privats. Per això cal dotar-se d’un gran pla que obligui i alhora aconsegueixi la màxima implicació publicoprivada, però també hi ha maneres d’obligar la propietat a mantenir les seves masses boscoses en condicions.
Les masses arbòries són més fràgils que mai i han de formar part d’una mirada global de reequilibri territorial i social La gestió del territori, del paisatge divers, és tan complexa com la solució de les desigualtats socials i alguns dels programes de gestió forestal o de repoblament podria i hauria de tenir un vessant social i de reequilibri.
Cal tenir una visió global de l’economia i entendre molt bé la dimensió econòmica de la resposta al greu problema de gran incendi forestal. S’han de facilitar els accessos al bosc i mecanitzar algunes tasques perquè la dimensió del bosc que cal gestionar i del combustible que cal retirar no pot sustentar-se només en accions puntuals, programes pilot i molta voluntat, encara que són d’agrair i d’aplaudir.
Però arribarà l’estiu i els incendis. Llavors, tots estaran pendents de quants hidroavions sobrevolen la zona afectada. Hi haurà discrepàncies sobre els mitjans emprats i ningú voldrà acceptar que hem girat l’esquena una vegada i una altra al S.O.S. dels nostres boscos.
Sempre esperant una pluja que abaixi el risc durant tres dies. Sempre temptant a la sort que permeti que sigui un altre govern qui visqui el gran incendi. La sequera ho ha empitjorat una mica, però els experts ja fa més d’una dècada que ens expliquen que els incendis han agafat una altra escala i som molt més devastadors.
Incendis devastadors i ens discutim per un helicòpter o dos camions de bombers, però no buidem el combustible acumulat en aquesta massa continua que molts opinen que és ‘bonica’. Hi ha catàstrofes que tenen una imatge bucòlica.