Fa una setmana de les eleccions al Parlament de Catalunya. La majoria dels comentaris analitzen les raons de per què els partits partidaris de la independència hagin perdut molt suport popular, que el PSC postprocés ha aconseguit una victòria incontestable, que l’antiga convergència hagi tornat sense acte de contrició i que ERC s’hagi endinsat en disputes internes de les que han definit períodes ben diferents en els noranta-tres anys d’existència.
Ningú parla que el votant català s’ha desviat a la dreta i que l’extrema dreta tindrà dues veus diferenciades igualment perilloses en una societat on els mecanismes de solidaritat són indispensables per a concebre i sostenir els serveis públics.
Encara no hem analitzat prou seriosament els 67 municipis on la representació de Vox i d'Aliança Catalana ha sumat més del 20% dels vots: Ripoll, Figueres, Alcarràs, Mollerussa, Bellvís, Banyoles, Manresa, Vic, Olot, Girona—on AC supera a la CUP, que actualment presideix el govern municipal—. Confio que s’estiguin analitzant i buscant solucions a les situacions que poden haver alimentat aquest vot. Però Catalunya no és un món aïllat, molts dels fenòmens polítics que vivim són un petit ast del que està passant en la política global.
Els fanàtics extremistes que volen culpabilitzar de tot al diferent se senten valents i han iniciat un conjunt d’accions per controlar les institucions europees a partir del dia 10 de juny. El PP de Manfred Weber els pot obrir la porta.
No estic gaire d’acord amb el fet que els empresaris assenyalin als treballadors a quins partits han de votar o deixar de votar, però posats a fer recomanacions prefereixo l’empresariat alemany que, encara que sigui amb l’argument de la necessitat de mà d’obra, defensen la societat cohesionada, la d’oportunitats de formació i de prosperitat més compartida que l’empresariat que es reuneix amb l’actual president d’Argentina Javier Milei que ha travessat l’Atlàntic per a poder participar en actes electorals amb Vox i tota l’extrema dreta europea.
No us amago la basarda de veure palaus de congressos plens de les maneres més ultrareaccionàries de negar qualsevol oportunitat als treballadors més pobres i arribant a afirmar que treballar per una major justícia social és una aberració.
Abascal, Le Pen, Orban, Morawiecki, Kast, Meloni... i molt d’altres han arribat a ostentar poder perquè en el moment inicial de les seves organitzacions, en el moment inicial de les seves màgiques solucions, tots els vam infravalorar. Els que clamen dalt dels escenaris es viscut com a problema real per una part de la ciutadania i abans que optin per les seves solucions xenòfobes, hem de demostrar com a societat que és possible establir mecanismes educatius, laborals i de solidaritat social que siguin positius per la societat del futur que d’altra manera, sense intervenció intel·ligent anirà configurant desigualtats més difícils de combatre.
La ultradreta avança quasi al mateix pas que ho fa l’abandonament de la cultura com a bandera de les societats avançades. Una societat que consumeix productes putrefactes i que escampa la desinformació i la mentida és més vulnerable als discursos racistes, masclistes, homofòbies, bel·licistes.
El neofeixisme ha tornat cridant llibertat. Per saber diferenciar els diferents tipus de llibertat que ens ofereixen només ho podem fer amb intel·ligència, xarxa de serveis comunitaris ben articulada i molta cultura.
Comença una nova campanya, una part de l’electorat està cansat de tantes conteses electorals, però si alguna vegada ha estat important discutir si Europa ha de continuar essent l’indret del món que pot fer bandera dels drets laborals i socials és en aquestes eleccions europees.