Aquests dies d’octubre és inevitable adonar-se que ja fa un any de l’escalada de violència allà on la paraula pau és ingènua. Fa uns anys, amb la massacre de Sabra i Xhatila semblava que l’escalada de deshumanització havia arribat al cim, però no és cert, tots els factors enfrontats vengen la venjança de generacions enfrontades i són liderats per líders més sanguinaris.
Netanyahu fins i tot ha utilitzat el faristol de l’ONU com un altaveu més de guerra. El dia que va constituir l’actual govern d'Israel amb grups fanàtics ja era previsible que la seva intenció era renunciar a la solució dels dos estats. Creia tenir la força militar i els aliats necessaris per guanyar-se a la força un estat només jueu, que sigui temut per la força militar i que obligués a renunciar als palestins al seu estat.
Els actes de Hamàs del 7 d’octubre de fa un any van ser l’excusa de la massacre de Gaza. El resultat? Quasi 50.000 morts infants que encara sobreviuen famèlics i tota la població sense casa. Ara, Netanyahu intenta acabar amb Hezbollah: una milícia propalestina que controla un estat fallit que havia estat la Suïssa d’Orient, el Líban.
És necessari distingir els palestins de Gaza de l’organització Hamàs i explicar que no tots el quasi mig milió de palestins que viuen al Líban són Hezbollah. Però l’espera està fent difícil separar pobles de qui els governa, com també està passant amb Israel. La darrera vegada que van envair el sud del Líban, centenars d'israelians van manifestar-se a Tel-Aviv i Ariel Sharon va dimitir com a ministre de Defensa. Sang, fanatisme, runes, disputa pel poder, interessos econòmics de la regió... Les espirals de violència cada vegada són més intensos, amb un govern israelià que ha embogit i uns aliats que no saben com aturar-lo.
El Líban d’avui no és el Líban de fa 80 anys. Hezbollah va néixer de les cendres de la branca armada de l’OLP que Israel va intentar liquidar el 1982. Ara l’organització militaritzada disposa d’escoles, hospitals, mitjans informatius, organitzacions assistencials i d’una trama financera on Síria i Iran han d'explicar-se, però també l’adhesió de l’ajuda perceptiva d’un Islam que llegeix diferent l’Alcorà (al-jums). Cent mil homes armats, una dotació de 150.000 míssils i coets. Morir i matar, matar i morir per déus distints és la principal causa de fanatització.
Al Líban hi ha 18 grups religiosos reconeguts, cadascun amb una legislació aplicable als seus seguidors en matèries econòmiques, successòries, de família, de guarda dels fills. Al Líban d’avui regna la coacció. Exilis constants, tornar a començar, creuar una vegada darrere l'altra les fronteres artificials que va imposar occident quan es va veure obligat a reconsiderar la colonització de la zona. Recordem que el Líban, Síria i el nord de l'Iraq va ser de domini francès i que Palestina, Jordània i el sud de l'Iraq ho va ser del Regne Unit.
Els pobles que hi residien ja arrossegaven conflictes i greuges des del vell imperi Otomà. Em sorprèn veure grans experts opinant sense saber diferenciar els grans grups de l’Islam, sempre enfrontats, el paper dels maronites, el grup catòlic més nombrós, o el paper dels drusos, en un estat ingovernable. Vull pensar que l’actual escalada és per aconseguir una posició avançada quan hi hagi un nou govern als Estats Units i la petició d’acord els agafi amb la màxima zona conquerida i amb els enemics debilitats, però ara ja no crec que sigui un moviment tàctic, ara crec que l’actual govern d’Israel vol envoltar-se de cendres i cadàvers i que si per això ha de despertar al poderós i fanatitzat estat de l'Iran, ho farà.
Des d’aquesta tribuna digital vaig predir que el govern d’Israel, constituït amb el fanatisme dels partits ultraultraortodoxes era un perill per a l’estabilitat a la regió i —sobretot— per al projecte de reconeixement i establiment de dos estats diferenciats. Volien controlar la seguretat nacional i la defensa i Netanyahu els volia per dissimular les causes pendents davant la justícia. Quan ho vaig escriure, no vaig imaginar fins a quin punt serien un perill. Ara no tenen aturador.