Diuen diuen. El parlar per parlar. El parlar per no callar. I el m’han dit de tu. Que no saben com t’ho fas per viatjar tant. Ves a saber d’on deu treure els diners aquesta i quina mandra tanta maleta amunt i avall. És que mira tu quin cotxe més luxós. I quina casa més gran, per sobre de les seves possibilitats, segur. L’home diria que li fot les banyes. I els fills, uns malcriats. No li canviaria per res tot el que té. Jo, en canvi, feliç de la vida amb el meu cotxet. Aparco on vull. Un piset petit, fàcil de netejar. I unes vacancetes a l’apartamentet de l’Escala que s’hi està de luxe. No cal anar tan lluny per trobar les millors platges del planeta. I amb els quatre eurets que estalvio em sento la més afortunada de totes. Llavors, si tan feliç ets i tens tot el que vols, per què parles de l’altra a la taula del bar?
L’enveja que mou el món. Anhelant el que tenen els demés s’han fet grans coses. Multinacionals, edificis i catedrals. Si tu la tens gran, jo una mica més. I la pregunta que ens crema per dintre. Per què jo no i ells sí? L’enveja camuflada en la falsa admiració. Tu saps aquell tot el que té? Potser tot allò que jo voldria. Que molt bé per ell eh, me n’alegro molt que li vagin bé les coses. Però ha tingut sort a la vida. Una herència dels pares, per això no paga lloguer, i una feina que va trobar per ser qui és. Mentre malparlo amb la cervesa a la mà, ofego les meves frustracions a la taula. I allà mateix, s’evaporen les amistats que no eren per tant. Les bones paraules que tenien de tot menys de sinceres. El pecat capital que ens porta a criticar sense compassió. I si convé, a passar per sobre de qui sigui i quedar-te una estona per assegurar-te que l’has rematat.
Ei, que tot és enveja sana. Espereu que no puc parar de riure. Sana? Què té de sa i de bona persona envejar els altres? Deu ser de les combinacions de paraules més perverses que acostumem a utilitzar. Quina envejeta que em fas, però sana eh. Ets l’enveja de tots, però de bon rotllo. Sovint, quan ens referim a ella, tendim a modificar-li el significat. Li traiem ferro a un dels pitjors sentiments que tenim com a humans. Si jo el que volia dir és que me n’alegro de com li va tot. Que m’agradaria estar fent-me fotos a les Maldives amb un còctel a la mà. I que tant de bo fos jo la que estrena bolso car. Voldria ser tan prima com ella i tenir aquests ulls tan clars. No ho dic jo, ho diu el diccionari, l’enveja és “el sentiment, sovint d'odi, envers qui posseeix allò que nosaltres no posseïm”.
L’enveja és la que destrossa amistats i trenca famílies. Sempre he intentat no envejar res de ningú. Primer, perquè res el que sembla. Ni tenir-ho tot dona la felicitat ni anar justet t’omple cada dia. I després, perquè no em naix despotricar dels que els va bé la vida. I menys, si són persones a qui estimo o admiro. Si s’ho han currat més que jo, un aplaudiment. I si han tingut sort, doncs millor per a ells. El problema no el tinc jo per tenir el que vull o el que necessito. O fins i tot per conformar-me amb res més. La pobresa real la tenen els que envengen. Perquè mentre parlen de mi, s’estan delatant de la vida de merda que tenen i que no voldrien. Llavors, tu que dius per dir i parles per no callar, no és que tinguis enveja sana. Tu el que tens és puta enveja.