Les sis en punt de la tarda i comença la retransmissió de la rua del Barça. Tres hores de directe de la televisió pública i una estona més a l’Esport3. I jo, enganxada davant la tele com feia temps que no em passava. El punt final a una temporada apassionant. Compartint a través de la pantalla la il·lusió dels milers de seguidors que veien passar els jugadors per davant dels seus ulls. La sort de poder ser-hi, des del sofà de casa, sense ser-hi present. La meva sort, perquè soc culer, i la indiferència dels que no els agrada el futbol. O fins i tot la indignació i la rabieta de tots aquells que són de qualsevol equip que no sigui el Barça. Aquells que si haguessin pogut també haurien posat en marxa tots els aspersors de la ciutat de Barcelona.

No ho sé, perquè no vaig fer zàping, però pel que sembla Teledeporte també va fer la retransmissió de la rua. L'endemà, encara amb ressaca emocional, sentia un tertulià de la ràdio que qüestionava que el canal d’esports de Televisió Espanyola oferís un contingut que no és d’interès general. Amb aquell discurs simplista i sorneguer de què li importa a un veí de Sevilla o de Madrid la celebració d’un club que no és de la seva ciutat. Com si no hi hagués seguidors culers a tot el món, com si tot el que s’emet a la televisió, sigui pública o privada, ens hagués d’interessar a tots. Amb aquell dret sobreentès de posar en dubte tot allò que no sigui de la meva corda. Pensant, segurament, que un festeig del Madrid sí que suscitaria l’interès de tothom.

Si ens posem fins, també ens podem qüestionar el seguiment minut a minut de la mort del Papa i les connexions amb les processons de Setmana Santa en un estat laic. Els programes del cor per als qui no els interessa per res del món la vida dels altres. O el Tour de França i el mundial de futbol quan són esdeveniments esportius que no se celebren a casa nostra. Si obrim el meló, fem-ho a tall rodó. Si hem de començar a revisar el contingut que ofereixen les nostres televisions, per què no posem la banya al festival d’Eurovisió? Un espectacle musicalment de molt dubtosa qualitat, creat i pensat només per televisió. La d’abans. La que ha passat a la història. I que tot i estar envoltat de polèmica a cada edició es manté perquè segueix donant audiència. El negoci sí, però qui paga la festa?

Sis milions d’espectadors i 800.000 euros de despeses. L’impacte i el cost. I en aquest cas, el que impacta no és només la inversió pública sinó la barbaritat de seguidors que té un festival que et genera tantes ganes de riure com de plorar. De moments de vergonya aliena. De preguntar-te per què estàs perdent el temps mirant això. Això que s’ha pagat amb els meus diners. Això que destinaria a continguts que siguin del meu gust. La perversió de l’interès general, que passa primer pels interessos particulars. La intolerància sobre allò que m’interessa zero. Si és de tots, s’ha de mantenir així. M’agradi més o menys. Podent posar en dubte la qualitat, repensant formats i fins i tot la seva existència. Però mentrestant l’audiència és el que preval, la publicitat és la que manté la festa i si no t’agrada el que fan, només has de canviar de canal.