La “cultura de l’esforç” és una idea molt noble. Indica que el progrés en la vida —particularment en l’esfera econòmica i en l’escala social— hauria de ser resultat del nostre esforç personal. Esforç en el treball, en l’emprenedoria, en la formació acadèmica i no acadèmica, etc. La “cultura de l’esforç” apunta a la idea que una societat, per ser justa, hauria de tenir un grau elevat d’igualtat d’oportunitats. I que, per tant, les desigualtats econòmiques i socials que hi trobéssim haurien de ser conseqüència de l’esforç personal, cosa que ens permetria acceptar aquestes desigualtats com a legítimes.

El concepte de meritocràcia ve a ser un sinònim d’aquesta mateixa idea. Significa que la posició social de les persones depèn dels seus mèrits —o sigui, d’allò que lliurement han fet o deixat de fer, és a dir, dels seus esforços—. Tanmateix, vivim realment en societats meritocràtiques? La veritat és que no. La majoria de les desigualtats econòmiques i de posició social que configuren la nostra societat —com qualsevol altra societat occidental— tenen molt més a veure amb la “loteria social” i amb la “loteria natural” que no pas amb el mèrit o l’esforç. La “loteria social” fa referència a la família en què hem nascut i, en conseqüència, a la classe social d’origen. La “loteria natural” es refereix als talents —físics i intel·lectuals— que han proporcionat a cadascun de nosaltres la genètica i la naturalesa.

Fins i tot en societats democràtiques com la nostra, les desigualtats econòmiques i socials tenen a veure bàsicament amb aquestes dues loteries. En les societats capitalistes, les classes altes i les elits s’autoreprodueixen de manera bastant inevitable, fins al punt que una gran part de les principals fortunes actuals ho són des de fa moltes generacions. Els estudis d’història econòmica que ha fet Piketty sobre aquesta qüestió i la multitud de dades que hi presenta són aclaparadors i inequívocs en aquest sentit. Per altra banda, qualsevol científic social mínimament informat sap que la probabilitat que un infant nascut en una família pobra acabi sent pobre d’adult, independentment de quin sigui el seu esforç, multiplica per molt aquesta mateixa probabilitat respecte dels infants nascuts en famílies de classe mitjana o classe alta.

No cal llegir gruixuts llibres de ciències socials per descobrir el caràcter escassament meritocràtic de la nostra societat. N’hi ha prou amb mirar la premsa. Fa poques setmanes es feia públic l’informe “Via Universitària” de la Xarxa Vives —formada per 22 universitats de tots els Països Catalans— on s’explica que el 62% dels seus alumnes procedeixen de famílies de classe alta i mitjana alta, un 29% de famílies de classe mitjana, i només un 9% de famílies de classe baixa —quan la proporció d’aquestes classes en el conjunt de la societat no és en absolut aquesta—. Un informe de “Save the Children” de fa pocs dies alertava que a l’estat espanyol un 17% de les llars amb feina i fills viuen per sota del llindar de la pobresa. Aquestes famílies treballadores s’esforcen tant o més que qualsevol altra, però malgrat això no aconsegueixen entrar a formar part de la classe mitjana.

Més enllà d’estudis i informes, també podem basar-nos simplement en la nostra experiència. Durant uns anys de la meva vida vaig simultaniejar la docència universitària a ESADE, d’una banda, i a l’ESO i el Batxillerat a les monges del Sagrat Cor de Bellvitge, de l’altra. Quants alumnes de Bellvitge, per brillants que fossin, es plantejaven la possibilitat d’estudiar a ESADE? Quants alumnes d’ESADE eren fills de pares que, de joves, ja havien fet la llicenciatura allà? Podem imaginar les respostes: poquíssims en el primer cas, moltíssims en el segon.

“Si t’esforces, prosperaràs”. Aquest consell està molt bé. Moltes vegades es compleix. Però també és cert que hi ha moltes persones —massa— que s’esforcen i no prosperen. I moltes —massa— que prosperen molt sense haver hagut d’esforçar-se gens. Tendim a pensar que els serveis públics —i molt particularment la xarxa pública d’educació— pel sol fet de la seva existència garanteixen la igualtat d’oportunitats. Però l’evidència empírica ha demostrat que, de moment, encara no és així. Entre altres raons, perquè el procés educatiu —a totes les escoles del món, fora d’algunes honroses excepcions— està fortament condicionat pel que es coneix com el “biaix de l’alumne mitjà”, a conseqüència del qual aquells alumnes que arriben a l’escola amb un capital cultural més baix sovint queden fixats en la seva posició d’inferioritat acadèmica de partida. Posem un últim exemple: encara avui a Catalunya, la incidència del càncer és més alta entre les classes baixes i el nostre sistema públic de salut, que en molts sentits és extraordinari, encara no ha trobat la manera de revertir aquesta desigualtat, per més públic i de qualitat que sigui.

Les nostres societats són molt menys meritocràtiques que no creiem. Aquesta és una veritat no gaire agradable. Perquè la vida seria molt més fàcil si, pel fet de viure en democràcia i disposar d’uns serveis públics que teòricament garanteixen els drets socials bàsics, a la nostra societat hi hagués un greu elevat d’igualtat d’oportunitats i, per tant, les desigualtats socials i econòmiques que hi trobem fossin justes i acceptables. Però qualsevol que vulgui fer política d’una manera honesta ha de començar per dir-se aquesta veritat, per desagradable que sigui. Perquè la política té a veure —o hauria de tenir a veure— amb la construcció d’una societat justa. I sabem perfectament que hi ha una estretíssima relació entre el “capital cultural” i el “capital social” d’una persona i el seu èxit laboral i econòmic; i sabem que hi ha una forta relació entre aquests “capitals” i les dues “loteries”, la “social” i la “natural”.

Michael Sandel és un dels intel·lectuals més importants dels nostres dies en l’àmbit de les ciències socials i de la filosofia política —la branca de la filosofia que es dedica a pensar de manera “científica” quins són els principis de la justícia social—. És un “comunitarista” però, a diferència de la majoria de teòrics d’aquesta escola filosòfica, que tendeixen a ser conservadors, ell és un comunitarista progressista —o d’esquerres, per dir-ho amb la terminologia clàssica—. Un dels llibres més destacats d’aquest autor, La tirania del mèrit, fa una crítica contundent a la idea de la meritocràcia. I no només pel fet que sigui un mite que no es compleix en la realitat.

Sandel comença argumentant el que ja hem dit: que, tot i que la meritocràcia pressuposa que l’èxit d’una persona és exclusivament fruit del seu talent i esforç, en realitat les oportunitats no són iguals per a tothom. Recorda que factors com el lloc de naixement, la classe social, l'accés a una educació de qualitat i les connexions socials influeixen decisivament. Per tant, l’ascens social sovint no és tan “meritori” com es pretén.

Segons Sandel, en una societat que es creu meritocràtica, els qui tenen èxit tendeixen a creure que es mereixen plenament el seu estatus, mentre que els qui no triomfen poden sentir-se inferiors o culpables del seu fracàs. Això fomenta una arrogància moral en els guanyadors i una humiliació social en els perdedors. Aquesta dinàmica trenca la solidaritat i erosiona el sentit del bé comú. Però Sandel va més enllà. Fins i tot si els nostres talents naturals i el nostre origen social i familiar fossin més o menys equiparables, la idea de la meritocràcia —creu ell— seguiria sent perillosa, injusta, divisiva i font de ressentiment. Perquè, a banda de les desigualtats de partida, hi ha un altre factor que determina el nostre èxit en la vida, que és la sort. I no hi ha res més oposat al mèrit o a l’esforç que la sort.

I encara hi ha un altre factor que allunya la realitat del mite meritocràtic: l’èxit econòmic i social d’aquells que se’n surten millor a la vida s’ha produït en el marc d’un sistema productiu que funciona gràcies a incomptables contribucions de les generacions passades —en forma de treball, de coneixements, d’inversió pública o privada i molts factors més— i gràcies a incomptables contribucions de la resta de la societat actual. Així, com podem calcular aïlladament d’una manera mínimament objectiva el mèrit o l’esforç de cada actor individualment considerat? En realitat és impossible. Tendim a pensar que qui guanya més diners contribueix més a la societat. Però Sandel rebutja aquesta idea: que un banquer guanyi milions no vol dir que la seva feina sigui més valuosa que la d’un infermer o un conductor d'autobús. La meritocràcia pot distorsionar la noció del que realment té valor social.

Sandel assenyala que moltes persones que no tenen estudis universitaris senten que la seva feina i la seva contribució a la societat no són valorades. Això genera ressentiment dels perdedors contra els guanyadors i polarització, especialment contra les elits acadèmiques i polítiques. La meritocràcia pot, per tant, alienar i dividir la societat. Aquest ressentiment, avui, a tot el món occidental és una fàbrica de votants per a l’extrema dreta, que practica un discurs antielitista, amb el qual paradoxalment captura el vot de les classes baixes.

En resum, la meritocràcia, tot i tenir una aparença justa, en realitat pot ser profundament injusta i moralment corrosiva, ja que ignora les desigualtats de partida, fomenta l’arrogància dels privilegiats, la humiliació dels desfavorits i fractura la cohesió social. Per això Sandel defensa un model més humil i comunitari, basat en el reconeixement mutu i en la idea que la dignitat de la persona no depengui del seu èxit econòmic o acadèmic. Planteja la necessitat de reforçar el sentit del bé comú i de reconèixer totes les formes de treball com a essencials per al funcionament d’una societat justa.