Aquesta setmana la premsa ha recollit l’impacte que la preestrena de la pel·lícula El 47 ha tingut sobre els primers espectadors. Relata uns fets succeïts l’any 1978 i alguns dels protagonistes van ser-ne els primers a veure-la. Viuen el llargmetratge com un reconeixement al moviment veïnal que va implicar-se en la transformació de la Barcelona de barris suburbials.
Les lluites veïnals havien començat quan el dictador encara era viu i molts dels seus líders van patir persecucions, tortures i presó perquè la dissidència no era tolerada en cap de les seves expressions.
Les fàbriques, els blocs de pisos o les barraques que de mica en mica anaven transformant en cases d’autoconstrucció eren plenes de persones que havien emigrat buscant un futur millor que el que els dibuixava la terra que els havia vist néixer. La primera meitat de la dècada dels setanta va ser més difícil, però en la segona els dèficits s'acumulaven, perquè la població en els suburbis havia augmentat i els serveis no havien arribat.
L'autobús té una força simbòlica molt poderosa, però no hi havia enllumenat ni clavegueram, no tenien aigua potable ni escoles per la mainada. Una part molt important del progrés en els barris metropolitans i, per tant, en les ciutats catalanes ha estat un progrés arrencat per persones humils que no es deixaren trepitjar. Una part molt important de la democràcia i el que avui anomenem benestar va ser arrencat de la mateixa manera.
Els habitants de molts d’aquests barris havien marxat d’indrets on se’ls negava el futur. En el cas concret de l’obra de Marcel Barrena, el líder veïnal Manolo Vital havia estat expulsat d’Extremadura perquè pertanyia a una família que s’havia destacat per la defensa de la Segona República i aquí era marginat per la seva condició econòmica, era marginat per ser pobre.
Era conductor d’autobusos. Prestava serveis a altres ciutadans d’altres barris i no podia prestar-lo al seu barri, als seus veïns. Això també passa ara, molts dels que presten serveis del que anomenem “cures” no es podrien permetre donar aquestes cures als seus propis.
El 47 ens ha posat davant la mirada d’avui el que érem no fa massa i que, malgrat tot, fem el possible per oblidar. Vist en la pantalla gran sembla una heroïcitat, explicat una i mil vegades només sembla una batalleta dels que voldríem que aquestes lluites restessin en la memòria col·lectiva com homenatge i com a definició d’humilitat i dignitat.
Els barris, les fabriques, les universitats estan plens de gestos protagonitzats per qui no es consideraven herois, només feien el que la comunitat requeria. Van servir de catalitzadors de les grans transformacions urbanes. Amb els anys, l’Ajuntament de Barcelona va honorar a Manolo Vital, però molts altres manolos van quedar-se sense homenatge.
Un darrer apunt. En la voluntat de treballar per la col·lectivitat, les circumstàncies van unir Manolo Vital i Pasqual Maragall. Quan ara els candidats a diversos càrrecs públics s’etiqueten d’activistes malmeten la memòria de molts que en el passat, amb altres noms menys curriculars van formar part de manera natural, inherent al seu pensament i acció, en les lluites de tota mena que avui agraeixo que l’equip de El 47 hagi intentat fer valdre.