Aquest dimecres, Pedro Sánchez compareixerà al Congrés per donar explicacions sobre el cas Koldo i anunciar un paquet de mesures anticorrupció, que sembla que inclouran un enduriment de la legislació pel que fa als contractes de l’administració pública. Serà una hora important que posarà a prova la solidesa de la majoria de la investidura. Fins al moment, la reacció de Sánchez a una crisi d’aquesta magnitud ha estat considerada insuficient per gairebé tots els seus socis.
Sánchez és un polític felí que ha demostrat al llarg de la seva trajectòria condicions de tàctic formidable, amb capacitat per respondre amb agilitat a tots els embats. Però aquest cop està donant senyals preocupants de manca de reflexos. La seva decisió de confiar en Francisco Salazar com a adjunt a la secretaria d’organització després de la caiguda de Santos Cerdán ha desconcertat. L’endemà de l’anunci del seu ascens es veia obligat a renunciar per les denúncies d’antigues subordinades per conductes inapropiades. Com és possible que Sánchez remeni tan mala informació davant un escàndol com aquest?
El líder socialista ara mateix ja no pot confiar en el seu manual habitual ni abusar d'una polarització a la qual ell també ha contribuït. L’actual crisi demanarà el major talent de Sánchez i també de tots els seus socis perquè l’alternativa, un govern de dreta extrema, sigui amb Vox o sense, fa basarda. I no serà gens fàcil. A Sánchez se li esgotarà el crèdit si no deixa d’anar a remolc d’una patacada que ha posat en qüestió la seva intuïció a l’hora d’escollir les persones de confiança per tenir cura del partit. Una visió que ha demostrat tenir en els seus governs.
La política espanyola arriba al màxim nivell de crispació just després d’un congrés del PP on tot un expresident, José María Aznar, ha expressat el seu desig que Sánchez sigui empresonat. Però després de l’esclat de la bomba Santos Cerdán, aquest clima de polarització ja no és segur que ajudi el president socialista a resistir. Més aviat pot incrementar el cansament d’un sector de la societat envers la política i alhora desmobilitzar una franja de l’electorat progressista. La pèrdua de la carta de la integritat sol castigar molt a l’esquerra, sempre temptada d’impartir doctrina. A més de mesures i recanvi de persones, Sánchez haurà de saber llegir el moment. Ho sabrem si encerta en el llenguatge.
Pels socis, però, el repte és quasi igual de majúscul. Atrapats com estan en una situació imprevista, tot moviment que facin en l’escaquer és arriscat. La temptació en aquest cas és pressionar més Sánchez per obtenir concessions aprofitant que el líder socialista està contra les cordes. El temor a un govern de dretes no pot dur els socis de la investidura a donar a Sánchez un salconduit sense garanties de compliment dels compromisos. Però l’amenaça d’un govern reaccionari no és cap broma.
Sánchez i tot el bloc de la majoria haurien de juramentar-se per oferir confiança a la ciutadania. Posar fi a la sobreactuació que ha generat el postprocés seria una aportació del sobiranisme, encara presoner de les pretensions retòriques. Després de tants anys de relat, experimentar en austeritat gestual i lèxica s’agrairia. Amb un altre panorama internacional, les coses serien diferents. Però tal com batega el món, un govern espanyol reaccionari tindria una capacitat enorme per imposar una reculada social i nacional que els catalans no ens hauríem de poder permetre.