“El 2024 ha estat el millor any teatral de la història, a Catalunya”, va proclamar no fa gaire, amb bombo i platerets, l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA). Una afirmació recolzada en les dades que els teatres de Barcelona van registrar l’any passat: 3.118.673 d’espectadors (amb un increment del 9,47% respecte de l’exercici anterior) i 92.794.694 d’euros recaptats (amb un increment de 6.663.168 d’euros respecte de l’exercici anterior). Pel que fa al conjunt de Catalunya, incloent-hi Barcelona, les darreres dades disponibles (ressenyades pel Departament de Cultura)  corresponen a l’any 2023 i indiquen un total arrodonit de 4,4 milions d’espectadors i de 91,5 milions de recaptació, xifres que superen àmpliament les registrades abans de la pandèmia, amb un increment del 30 % d’espectadors i del 18 % de la recaptació.

Felicitats, doncs, a les empreses, administracions i persones que produeixen i programen teatre. Tocats de mort pel tancament de sales pandèmic, que havia reduït les xifres a zero, han sabut recuperar el terreny perdut fins a superar amplament les xifres de 2019 i obtenir els rècords històrics que ara se celebren. Potser, per completar-ho, seria hora d’anar una mica més enllà en la concertació publicoprivat, de manera que es traduís en la deguda coordinació entre totes les programacions receptores de diner públic, de manera que l’oferta de conjunt comportés una aposta clara per la innovació i la pluralitat creativa, però també, molt especialment, una aposta per la re-visitació del repertori nacional i internacional, un pòsit cultural fonamental que sovint s’escatima i que és preceptiu posar a l’abast, sistemàticament,  de les successives promocions de la jove ciutadania.

La cara riallera de les esmentades xifres té, però, una creu amarga i del tot incomprensible. Una creu d’unes dimensions que tracta d’apamar l’enquesta publicada pel CoNCA, en el marc del seu “Informe Anual sobre l’Estat de la Cultura i de les Arts-2024”, referida a les “Condicions de treball d’artistes i professionals de la cultura”,  realitzats l’un i l’altre per l’Àrea de Coneixement del CoNCA, dirigida per Ramon Castells, amb l’impuls de Salvador Casals des del Plenari de l’organisme. No és una aproximació isolada: el CoNCA està fent, de la precarietat entre els artistes i els professionals de la cultura, l’eix central de la seva actuació durant l’any 2025.

Una labor, aquesta, que dona continuïtat a la interlocució estratègica amb el sector cultural desenvolupada en el marc del “Laboratori Politarts”, durant tot l’any 2023. I que, ja l’any 2014, havia donat lloc a l’informe “36 propostes per a la millora de la condició professional en el món de la cultura”, que és a l’origen del camí que, passant pel Congrés dels Diputats, va donar lloc, l’any 2021, de la mà del ministre  Miquel Iceta, al procés d’elaboració interdepartamental de l’”Estatut de l’Artista”, avui en els darrers i accidentats meandres del seu trajecte.

L’enquesta ara publicada pel CoNCA ofereix dades que clamen al cel. El 23% dels artistes i professionals de la cultura tenen uns ingressos que se situen per sota del Salari Mínim Interprofessional. Només el 35% superen el salari mitjà de Catalunya. I el 40% han de combinar feines diverses per arribar a fi de mes. Són unes xifres que contrasten amb qualsevol altre sector professional. Com pot ser que, amb els resultats magnífics esmentats al començament, sigui aquesta la situació del “personal” del sector cultural? Alguns segments n’estan especialment afectats: bona part dels professionals que treballen en els serveis culturals “externalitzats” per les administracions (subcontractats a empreses de serveis) i, sobretot, els artistes o creadors, tant en la seva faceta d’autoria i direcció com en la seva faceta interpretativa.

Entre els artistes, arriben al 41% els que es troben per sota del Salari Mínim Interprofessional. I no es tracta tampoc d’ocupacions de suport, tècnic o administratiu (mereixedores d’un tracte no menys digne), sinó que es tracta d’aquelles ocupacions que aporten el talent creatiu en què es basa tot l’edifici. Tota la resta, inclosos els estaments que se senten eufòrics, no fan altra cosa que manufacturar i comercialitzar la capacitat creativa dels artistes. Cal convenir que, en el sector de la cultura, “la redistribució” de guanys cap a la base no funciona, sigui per raons circumstancials (contractuals...) o per raons estructurals (intermitència del treball artíctic...), sigui en el terreny privat o sigui en el terreny públic.

Cap dels excel·lents resultats esgrimits no seria possible sense els artistes, sense els creadors i creadores que saben generar la màgia del fet escènic. Cap factoria de producció, cap programació escènica, cap èxit de taquilla, no existiria sense aquells homes i dones que saben penetrar l’ànima dels personatge que encarnen, que saben immergir-se en el temps i les circumstàncies corresponents i que els saben donar vida i fer-los versemblants,  fins a commoure’ns, fins a angoixar-nos o divertir-nos, fins a fer-nos riure o fer-nos plorar. Els artistes són l’or de l’orfebreria teatral, la seva matèria prima, valuosa i escassa, la “terra rara” amb la que es pasta el miracle de l’escena.

Com deia l’altre dia Margarida Troguet, presidenta del CoNCA, en explicar els objectius perseguits, “ens calen unes polítiques culturals que posin les persones al centre”. La llei de Drets Culturals, presentada pel Departament de Cultura, ha de ser una eina clau en aquesta direcció, fonamentant les polítiques culturals en els drets de la ciutadania i, doncs, en l’obligació pública d’universalitzar els serveis culturals. També ho ha de ser l’assumpció de la diversitat social i ètnica de la societat actual, no pas en detriment de l’imperatiu democràtic i nacional  d’enfortir el denominador comú, les identificacions compartides i cohesionadores, sinó precisament com la via més efectiva per aconseguir-ho. I, dins del propi sector cultural, els professionals de la cultura i molt especialment els artistes també han de ressituar-se i han de posar-se al centre, com correspon al paper central que juguen, deixant definitivament enrere la precarietat a la qual “la faràndula” sembla fatalment condemnada, com quan de l’enterrava “fora de sagrat”.

Urgeix que l’”Estatut de l’Artista” completi el seu trajecte i que garanteixi condicions de treball dignes per als artistes. No pas privilegis, sinó igualtat. Cal acabar amb els efectes desigualadors dels tractaments homogenis, que perjudiquen allò que és diferent. Cal un tractament específic per a cada diferència, de manera que els efectes siguin realment igualadors. Cal que els usos,  les polítiques i les normatives de caràcter fiscal, contractual i de protecció social s’adaptin a la singularitat del treball artístic. I que els artistes -i els professionals de la cultura en el seu conjunt- puguin deixar enrere la precarietat i, sense necessitat d’arribar a l’eufòria, puguin sentir-se tractats amb la dignitat deguda.