Dilluns les Terres de l’Ebre van tornar a tenyir-se de gris fum i vermell foc. Un escenari cada cop més habitual, més repetit, més normalitzat. Dies abans, a Ponent, unes 6.500 hectàrees cremaven davant la impotència de les comunitats locals, que una vegada més feien front a la tragèdia amb mitjans precaris i recursos insuficients. A Barcelona, una treballadora moria per un cop de calor. La resposta institucional? El ja conegut “els incendis s’apaguen a l’hivern”. Un mantra que ja no tranquil·litza ningú, però que serveix per amagar una política climàtica basada en la inacció i el maquillatge.
Aquest juny ha estat el més càlid mai registrat a Catalunya, segons el Servei Meteorològic. Segons l’Institut Carlos III, 43 persones haurien mort a Catalunya durant l’última setmana de juny a causa de la calor. I mentre el país crema literalment, el debat públic gira entorn d’ampliar l’aeroport del Prat per atreure més turistes i créixer econòmicament. Perquè, com sembla que alguns pensen, no hi ha res que refresqui més que un vol low cost a Palma.
Però ja no parlem només de calor i incendis. Parlem d’un sistema, el capitalisme, que com explica Andreas Malm, necessita cremar energia fòssil per sobreviure i, per tant, és una màquina de crisi ecològica permanent. Els incendis són només un símptoma més d’un model econòmic que depreda el territori, destrueix vincles i prioritza el benefici immediat. A Catalunya, aquest model pren forma a través d’una planificació territorial profundament desequilibrada. L’àrea metropolitana concentra recursos, serveis i inversió, mentre comarques com la Segarra pateixen despoblació, desinversió i abandonament. L’equilibri territorial no existeix.
L’acumulació de població i activitat econòmica a les grans ciutats no és només una qüestió de densitat. És una tria política que concentra serveis, oportunitats i inversió en un únic pol, mentre condemna bona part del territori a la marginalitat. Aquest desequilibri agreuja tant la vulnerabilitat urbana, amb habitatge inaccessible, calor extrema i contaminació, com la fragilitat rural, on l’abandonament de terres i boscos genera les condicions perfectes perquè els incendis siguin més freqüents i devastadors. El problema no és només el que creix, sinó també tot allò que es deixa enrere.
Aquest desequilibri no és accidental. És el resultat d’un procés que David Harvey va anomenar acumulació per despossessió: expulsar població, infrafinançar serveis, revaloritzar el territori i acabar integrant-lo novament al mercat, ja sigui com a destí turístic, com a espai logístic o com a producte d’inversió. El territori no es veu com un espai de vida, sinó com una mercaderia a gestionar.
I en aquest context, l’ampliació de l’aeroport del Prat és més que una obra faraònica: és una metàfora del fracàs. Però aquí es presenta com una oportunitat, com una promesa de progrés. Un progrés que, en realitat, implica més emissions, més precarietat i més dependència del turisme massiu. És l’ecologisme de PowerPoint: discursos verds que no toquen el nucli del problema.
Però hi ha alternatives. I aquestes passen per reconèixer el dret col·lectiu a viure dignament arreu, no només a les ciutats. Vol dir apostar per una economia arrelada, per la pagesia, per la gestió forestal pública i comunitària, per un model energètic descentralitzat i democràtic. Vol dir, també, superar l’eix urbà-rural i entendre que la lluita per la justícia climàtica ha de ser també una lluita pel dret al territori. La disputa pel territori és avui una de les formes principals de la lluita de classes en clau ambiental.
La crisi climàtica no es combat amb paraules boniques ni amb pactes d’emissions pel 2050. És una crisi política que posa en qüestió el model de país. Continuar prioritzant aeroports, creixement turístic i urbanitzacions mentre el territori crema és una fugida endavant. El que cal és un gir radical: planificar des de baix, redistribuir recursos, escoltar els qui viuen al territori i abandonar, d’una vegada per totes, les lògiques del benefici il·limitat.
No es pot ampliar un planeta col·lapsat. Però sí que podem deixar de construir sobre les cendres. La crisi climàtica no és compatible amb un país on cremen els seus boscos mentre es negocien ampliacions d’aeroports. O es protegeix el territori i qui l’habita, o seguirem pagant amb cendra i calor les decisions que es prenen des de despatxos amb aire condicionat.