Com totes les converses importants amb els meus fills aquesta va començar al cotxe. És quan ells m'interpel·len des del darrere. Jo, al davant, volant a les mans, estic indefens de la seva procacitat i agudesa. Perquè potser són petits, però són ben llestos i afilats. Hauran sortit a la mare. En aquestes, tornant d'algun torneig de futbol, entrenament de futbol, o alguna cosa de futbol, em demana el petit: "Si poguessis canviar alguna cosa del teu passat què canviaries?". El meu fill té nom de poeta i de general, i es nota. I jo que, malgrat la deformació professional, no estic acostumat a ser víctima d'entrevistes, primer demano que em repeteixi la pregunta. Quina covardia provar de guanyar temps. I li dic que no, potser em penedeixo d'alguna cosa, però queda entre el meu confessor i jo mateix. Però no canviaria res. Per començar perquè avui soc una altra persona. Potser molt semblant al d'ahir, potser sí, potser calcat, clavat; o potser no. M'és més fàcil i exacte dir-te qui he estat, fins i tot explicar-m'ho a mi. Ara, avui dir-te què soc em resulta complicat i no sabria per on començar. La meva profunditat em demana perspectiva. No és que sigui massa sofisticat ni carregat, res d'això. Suposo que segueixo sent un nen que espera una abraçada. Però soc més coses. I el que sé és que soc el que necessiten els meus fills, els meus amics, i sobretot el que necessites tu. No perquè sàpiga els teus secrets, només alguns, ni perquè tingui un llibre de receptes màgiques o bé un manual d'instruccions. El que tinc és voluntat, tota, per voler entendre't i si amb això no n'hi ha prou, també amb el compromís d'estar al teu costat a peu i a cavall, amb les distàncies que calguin i sempre, sempre escoltant, i també parlant. No hi ha receptes, hi ha diàleg i hi ha honestedat.

Parlo de confessor. Una amiga, un terapeuta, un cambrer de confiança. Però algun cop també un sacerdot. No segueixo ni compleixo els sagraments com hauria i fa temps que no em confesso, però el darrer cop va ser després de la pandèmia. I el gran pecat que em vaig permetre de descobrir va ser el de l’orgull i l’arrogància. Perquè em tinc en alta estima de cara en fora, però em maltracto de cara endins. Fora muralles soc una barreja simpàtica i més o menys agradable de Nobita i James Bond. Portes endins he fet que el passeig de Dante sigui un matí a Port Aventura. Sovint crec que soc reservat, per les meves coses, tot i que la majoria que em coneix em considera alegre i xerraire. Facetes i enganys. Però accedir a la meva sagristia no és cosa fàcil. Com a un vampir, t’haig de deixar entrar. No dic que m’hagis de donar les gràcies. No, no va per aquí. Només fer-te avinent que no hi accedeix qualsevol al meu catàleg de debilitats, mesquineses i mitges veritats. Serà la confiança, mecanisme estrany, encanteri civil. Serà que hem estat maleïts i condemnats a comprendre’ns. La distància que ens tenim potser no la volem, però és la que tenim.

Tot el que estimes, tot, algun dia ho acabaràs perdent. Et semblarà superficial o covard, però acceptar la pèrdua amb previsió, diguéssim, el que fa és permetre i provocar que cada dia estimis el que desitges com si fos el darrer, sempre al màxim d’adrenalina. Potser així et paga la pena, més la meva intensitat que l’eterna promesa d’eternitat. Com si l’amor anés ratificat per temps i no per veritat. Cada cop que els ulls se’ns claven anem reblant un dels claus que ens cargolen l’un a l’altre. Hem anat canviant, no som els del principi, ni molt menys els del final. I finals n’hi ha de molts tipus. Tant de temps sol m’ha convertit en un esquerp, un descregut i un agre. Sí. Tota l’oferta. Però sobretot m’ha permès apreciar el que no tinc, el que vaig perdre, que se’m va arrencar d’una manera o una altra. I sempre que perdia tornava ràpid a jugar per véncer. Però la victòria no és guanyar un partit o un campionat, vèncer és trobar amb qui jugar. I si ets una mica sibarita, com servidor, doncs la cosa porta temps, i a més tu has de ser desitjat i volgut. Com costa noi, com esgota, quines poques ganes de tornar a pujar al cavall un cop n’has caigut. I una altra, i una altra més.

Les històries d’amor existeixen arreu, per tot, també les d’amor estancat, mort o zombi. Sona carrincló, però fins i tot la solitud, la volguda i la desesperada, també són històries d’amor. No és quina princesa Disney ets avui no. Estimar és farragós, i estar enamorat és una autèntica putada. Ho diu la ciència, jo què vols que et digui. Els aeroports són un indret fantàstic per inspirar petites històries romàntiques. Fa uns dies en un vol cap a Barcelona, curtet, de menys d’una hora, veig una parella a la cua de l’avió. Ella jove, riallera i amb el vigor d’una sirena. Ell més granadet, viscut en la mirada, però aguantant els cabells i la paciència. Abraçats i mimosos. Un amanyac per aquí, una magarrufa per aquí, un petó al bescoll, rialles ofegades, somriures còmplices. Hi ha moments que s’agafen de la mà. A mesura que hi ha més gent a la cua deixen de fer-ho. S’espongen les mostres d’afecte. Hi ha més gent, tota desconeguda, i això els posa alerta. El que no falla és la mirada creuada. Res els fa separar les seves pupil·les, com imantades, com clavades al fons de l’ànima de l’altre. Som de grups diferents i els perdo quan entren abans que jo a l’avió. Sembla mentida com de gros és l’aparell, no s’acaba mai l’embarcament. Entro finalment, cansat i de mal humor, però la meva parella preferida està només una fila davant, en diagonal, això sí.

I el vol comença amb els dos agafats de la mà. Ell se senya quan l’avió pren velocitat per enlairar-se. Ella riu. Ell tanca els ulls. Confio en què les seves pregàries se sumin a les meves. Cada cop em fa menys gràcia volar. Ella mira per sobre del seient. Sembla que vulgui trobar algú. Aparto la mirada, no fos cas que m’enganxin i sàpiguen que sóc un despreciable voyeur. I que no sàpiguen que després ho explico tot. I comença una bona estona de petons i fins i tot d’esbufecs i gemecs sords. La fila de darrere sou la formen tres germans enganxats a tauletes i mòbils, abillats amb auriculars i amb els pares tranquils encara més enrere. A la seva dreta, davant meu, uns nanos joves que sembla que tornin de comiat de solter, van adormits des que s’han assegut. L’edat i l’alcohol dolent passen factura. Doncs bé, segueixen amb besos i escarafalls, mans que van i tornen. Aterrem. Comença el festival testosterònic de posar-se dempeus i prendre la maleta mentre fas cua vint minutets. Sortim finalment. Els meus enamorats van deu metres davant meu en el corredor, en els passadissos i així fins a la sortida. I just abans de la parada de la Guàrdia Civil, allà on pregunten si has de declarar res, s’abracen, es fan un petó de cine, llarg i sucós, d’ulls tancats, i es diuen adéu. Un cop passen la porta un marxa cap a l’esquerra com a buscar un taxi, i l’altra segueix recte cap a l’apartament. Només això i tot això.

És intolerable ser un quasi alguna cosa, una ‘situationship’, una mica de sí i una mica de ja veurem sense res ni una altra cosa. Una categoria en temptativa per ella mateixa. Ser tot i res. Ser el núvol que tapa la pròpia llum del Sol. Què eren aquesta parella de dos enamorats? Potser res. Potser un affaire. Potser una parella que havia decidit acabar bé. Potser tantes coses. Jo sóc dels que ho vull tot. Que sí, que hi ha molts complements circumstancials a les nostres vides. Però el relativisme i el ja veurem és un fre neoliberal i consumista a una de les poques coses reals que tenim: l’amor i, per tant, el desamor. Cal saber on ets, on vols anar, sense pressa d’acord, però sense marejar. Dic que cal estar preparat per a quan s’acabi, però com que no sabem com ni de quina manera acabarà, jo dic que el que cal és tenir el valor -mai estaràs prou preparat- per mantenir l’amor, reinventar-lo, modificar-lo, reviure’l, definir-lo, parlar-lo i defensar-lo. Sovint per tot això cal escoltar i respectar. Suposo, cadascú té la seva recepta, i a mi o se m’ha covat o m’he passat de sal. Suposo que a la propera anirem bé, una mica millor si de cas. Que no et vull molestar massa, només que crec que et puc acompanyar en això de ser feliç. I aquí un riure i aquí una abraçada.

Ja diu el clàssic que més enllà del bé i del mal hi ha un jardí, i allà ens trobarem. Diria que podries haver arribat fa deu anys o venir d'aquí a una dècada, i no seria cap d’ells el moment. Avui i demà, però sobretot demà passat. Sense ànsia, viure ara perquè és el que en cal, saber que hi ha horitzó perquè ens el mereixem i pensar en el que hem estat perquè necessitem entendre’ns, mai justificar-nos. No n’heu de fotre res. Per mi ets un mosaic, no hi ha cap peça dolenta, tot fa que siguis tu. El que vull, sense canviar res. Hem perdut massa oportunitats d’estar bé per creure que havíem de ser feliços. Hem estat massa obsessionats amb fallar que ens hem ofegat en glops de la nostra tristesa. Recordo un humorista anglès que diu que preguntar quin sentit té estimar algú que no pots tenir és com demanar per què vols respirar si saps que acabaràs morint. Som això nois, i menys mal.