La nit electoral basca ens ha obsequiat amb un empat inicial entre les formacions que es disputen l’hegemonia nacionalista. No obstant això, el Partit Nacionalista Basc i el Partit Socialista d’Euskadi formaran una coalició que els permetrà continuar governant. Totes dues formacions polítiques saben que han d’introduir canvis i nous accents: aquest és el missatge inherent en els resultats d’Euskal Herria Bildu.
Tot i que les eleccions al País Basc sempre tenen dinàmica pròpia, i que han votat menys d’un milió i mig d’electors, el més important d’aquesta jornada electoral és la repercussió en la política d’aliances parlamentàries al Congrés. I, en conseqüència, l’impacte sobre les grans qüestions que caldria plantejar-se en l'àmbit de l''Estat i d’Europa. L’anomenada qüestió catalana no n’està mai al marge d’aquests debats pendents.
El xoc del discurs de considerar a EH Bildu un soci fiable pel PSOE i haver-li ha hagut de retreure la tèbia condemna del terrorisme durant la campanya ha donat munició dialèctica a un Partit Popular que a Euskadi es mostra moderat i educat i a Madrid practica la més feridora de les estratègies. Per tant, aquesta nit electoral és important per la política i els polítics. Alguns analistes han intentat llegir-les en les coordenades del passat quan el que s’ha decidit afectarà els anys futurs.
Ha estat una campanya oposada a les campanyes crispades d’altres indrets. Amb debats sobre temes importants com les millores del seu sistema de salut (Osakidetza): la societat basca és demogràficament més envellida i el percentatge d’immigrants és el més baix. El debat per l’agenda social ha estat el més interessant de totes les setmanes prèvies.
Els principals partits protagonistes de la vida política basca han entès que calia un relleu generacional i cares noves. Malgrat posar-ne, el PNB s’ha guanyat -raonablement- l’etiqueta de partit del sistema, mentre EH Bildu ha fet tot el possible per aparèixer com a alternativa. Sembla que aquest pensament entre els votants joves ha estat la raó de l’increment de suports d’aquesta darrera formació. En aquesta nit electoral no puc deixar de mencionar que la mort del lehendakari Ardanza, el que va triar la majoria democràtica i que es va atrevir a distanciar-se de la majoria nacionalista quan va signar el Pacte d’Ajuria Enea (1988).
Una campanya que semblava exempta d’emocions i que la mort de l'exlehendakari, la victòria de l’Atlètic a la Copa, l’agressió al candidat tecnòcrata i futur lehendakari Imanol Pradales, han proveït d'aquest sentiment en els darrers dies de la campanya. El moderat increment de participació és per aquesta emoció, sobretot en el bàndol jelztale. La victòria amb vots del PNB és de destacar perquè la llei electoral basca dona el mateix nombre de diputats als tres territoris forals (o circumscripcions provincials).
Cal deixar dit que l’amnistia no ha intervingut en la campanya i fins i tot els líders han deixat de parlar-ne, també en clau espanyola. A mi m’ha agradat veure debats on hi havia propostes sobre seguretat, sanitat, educació... La paradoxa és que mai el parlament basc ha tingut un nombre tan elevat de diputats nacionalistes i, alhora, mai la independència ha estat tan aparcada.