Després d’una llarga trajectòria com a metgessa anestesista especialista en reanimació a l’Hospital de la Vall d’Hebron, la doctora Luján Comas (Barcelona, 1949) ha focalitzat la seva àrea d’estudi en un àmbit tan desconegut com controvertit: les experiències properes a la mort (EPM) i la consciència durant la parada cardíaca. Presidenta de la Fundació Icloby, lidera un ambiciós projecte científic que compta amb la col·laboració de catorze hospitals, entre els quals trobem centres de referència com el Clínic, Bellvitge o la Mútua de Terrassa, i s’ha convertit en l’estudi més gran fet en llengua espanyola sobre aquest fenomen. Comas combina la recerca amb la tasca divulgativa a través de Som Ànima, la finestra de la Fundació Icloby a YouTube, on es comparteixen testimonis d’EPM de persones d’arreu del món i de totes les creences. 

La doctora defensa que les EPM han existit des de sempre, “des de Plató, quan va tenir lloc la primera”, i puntualitza que fins a l’any 2000, els estudis que es feien al respecte eren retrospectius, que significa que només es tenia en compte quan la persona ja havia tingut la EPM. “Ara els estudis que fem són prospectius, és a dir, abans que tingui lloc la EPM”, d’aquí en sorgeix la investigació que lidera. En aquesta entrevista, Comas ens aproxima a les EPM i ens explica com a partir de la malaltia del seu primer marit, es va endinsar a l’estudi d’aquest camp. Unes reflexions i uns coneixements que aborda als llibres ¿Existe la muerte?: ciencia, vida y trascendencia (Plataforma Editorial) i Vida más allá de la vida (Kairós), motiu pel qual ens hem citat amb ella.  

Comencem pel principi. Què significa viure una experiència propera a la mort (EPM)?
Per classificar-la com a EPM trobem els 16 ítems que estableix l’escala de Greyson, del doctor Bruce Greyson, que és psiquiatre i catedràtic de la Universitat de Virgínia. Existeix un patró i pot ser que es donin tots, que només coincideixin set o que se’n donin cinc. El primer que succeeix, és que la persona surt del seu propi cos i és capaç de veure’s des d’una posició superior. Veu com tothom corre, crida, intenta salvar-li la vida, però ell està bé, no li fa mal res i se sent complet. Vol dir-los als doctors que està bé, viu, però no pot. Després va per un túnel de llum on es pot trobar amb esperits o éssers de llum.

Alguns -els més creients-, ho associen a àngels, però són éssers de llum que els acullen, que els donen la benvinguda i que els reben amb amor. Allà es poden trobar amb persones mortes de la seva família, amb amics morts o els poden donar també algun missatge. Perceben una sensació d'amor que no té paraules per a descriure-ho, de goig i pau. Ningú vol anar-se’n. Un altre tret característic és la gran capacitat per entendre-ho tot instantàniament; la seva vida i el perquè de tot plegat. A més, poden veure coses passades en la revisió de la vida, però també poden veure coses del futur. En aquest moment estan fora de l’espai i del temps, que també s’altera i no correspon al real. 

Posi’m un exemple. 
Cada cas és un món i no tots viuen el mateix, però quan la teva ment vol alguna cosa, hi va immediatament. Recordo una dona que va entrar en molt males condicions a l'hospital, la van operar d'urgència i en l’aturada cardíaca, quan l’estaven reanimant, va anar a buscar a la filla - un nadó que no sabia on estava-, a casa de la tieta. Va ser capaç d'anar fins a casa de la tieta sense saber que la nena estaria allà i de veure com la filla estava bé. En una EPM, la ment es projecta i pot anar on vulgui. Després, pots entendre la causa de la teva malaltia, pots fer una revisió de la teva vida, però no com a espectador, sinó en primera persona. 

Els que han passat per una EPM, no poden comprendre-ho amb el cap i no poden negar haver-ho viscut. El que els neix és l'amor i la majoria acostumen a ser bones, perquè l'amor sempre és meravellós. Quan parles amb una persona que ha tingut una EPM et parla d'aquest amor i et diu que tot absolutament està fabricat d'amor. Allí veuen la unió de tot amb tots i amb l'univers, i ho comprenen tot. Ets acceptat, ningú et jutja, tot és amor i tot està bé. Ets tu mateix el que t'adones dels teus errors, perquè en la revisió de la vida, veus el que has fet a l'altre i sents el que l'altre sent, per això et sents fatal i, quan tornes, intentes solucionar-ho. Tornar al món físic és molt complicat, estàs entre dos mons. Alguns tenen depressions, a vegades necessiten assistència terapèutica i, després, ja els surt el canvi que és molt potent i que ho pot capgirar tot. 

Pels escèptics que relacionen les EPM a la religió o a les creences, què els diria?
No hi té res a veure. Les EPM són independents a qualsevol religió. Persones atees que viuen EPM es tornen espirituals i no vol dir que siguin religiosos. Espirituals transcendents significa que anem més enllà del nostre cos físic. Som més que matèria. Som un cos físic, però tenim un cos d'emocions que té una vibració. Tenim uns pensaments que no es veuen, però sabem que existeixen i tenim un cos espiritual. Tot això forma el que som nosaltres. Les persones que han tingut una EPM canvien el significat de la seva vida i busquen que tingui un sentit.

Aquest sentit no és tenir més cases o més cotxes, i aquests canvis tampoc són de sobte. En primer lloc, els és molt difícil parlar-ho, perquè molts pensen que estan bojos o que els cal anar al psiquiatre, per això molts s’aïllen i pateixen una solitud molt gran. D’altres deixen les amistats perquè han deixat de compartir interessos i un 70% es divorcia perquè no han tingut la mateixa evolució que la parella. També són habituals els canvis de feina. Tinc un cas d’un jove empresari que va viure una EPM i va deixar la seva empresa per anar a cuidar ovelles a Irlanda. Els bens materials no els importen tant, valoren més la solidaritat, la naturalesa i els animals.

I en l’àmbit científic, quina explicació tenen les EPM si es donen quan el cos es troba en parada cardíaca, en coma o en estat (suposadament) d’inconsciència, de mort cerebral?
Pels materialistes, quan s'acaba, s'acaba, perquè el cervell és el productor de la consciència. Per tant, quan el cor deixa de funcionar, als 10 o 15 segons, el cervell que produeix la consciència cau en la inconsciència i ja no està exercitant la seva funció. Ara bé, ens hem trobat que hi ha un percentatge d’entre un 10% i un 25% de les persones reanimades de les parades cardíaques, que han tingut una consciència molt més plena que en la seva vida conscient. Han vist, han sentit, han degustat, han sentit i han pensat. Com ho entens això amb un cervell que és el productor de la consciència? I no pots negar que allò passa, perquè et poden dir qui els estava reanimant, si el bisturí ha caigut a terra, si el material estava o no estèril, les converses que han tingut els metges… Coses que es poden comprovar. 

El cervell és un òrgan que no està estudiat al 100%. Podria ser que hi hagués una cavitat que es desconeix encara i que per això tinguin lloc aquestes EPM? 
Podria ser, però hi ha un fet important i és que les parts del cervell que abans s'alteren pel dèficit d'oxigen, és la part cognitiva, que inclou el pensament complex i la memòria. Podria ser que n’hi hagués unes altres, però les del pensament complex no. Llavors, com ho justifiques? Si la memòria està en una part del cervell que es diu hipocamp i que està alterat, com resulta que puguin tenir memòria? A més, s'ha comprovat que en les EPM, passen 40 anys i les persones t’expliquen exactament el mateix que et van dir la primera vegada, amb les mateixes paraules, les mateixes vivències i s'emocionen igual, malgrat el pas del temps. És molt profund.

Llavors cap on apunten els estudis que es fan des de la fundació, quines hipòtesis tenen? 
Les persones que viuen EPM ens diuen que quan la consciència del cervell no els funciona, continuen tenint consciència, per tant, les nostres hipòtesis apunten cap a una consciència no local, fora del cervell, perquè s’ha vist que hi pot haver consciència sense sistema nerviós i sense neurones en funcionament. S'han fet experiments amb pollets i quan sortien de l'ou els ensenyaven a fer algunes coses senzilles. Quan ho aprenien, estudiaven el seu cervell i veien un desenvolupament de l'hemisferi esquerre, que és el que pensa. Els cremaven l'hemisferi esquerre i veien com el pollet, sabia el que havia après i ho repetia.

Van fer el mateix amb uns cucs que es diuen planàries i també ho tornaven a reproduir. Això et porta a pensar que potser la consciència no està purament al cervell, sinó que el cervell actua com un receptor, igual que la televisió o la ràdio. Llavors, el cervell podria ser aquesta interfície entre aquest camp de consciència universal i individual.

En la investigació que fem des de la fundació, incloem a totes les parades cardíaques que ens entren dels hospitals que hi col·laboren. Estudiem els pacients que s’han reanimat -els quals, la majoria moren-, però dels que viuen se separen en dos grups; els que han tingut la EPM i els que no. Dels que l’han tingut, els fem un seguiment al llarg dels pròxims vuit anys i consisteix en tres fases: una primera en el moment de la EPM, on valorem què ha passat i què han viscut, i en la segona i en la tercera fase, els fem tornar a explicar la EPM, de tal manera que si la graves, pots veure que són exactament iguals. També estudiem els canvis que han tingut en la seva vida i si ens expliquen algun detall amb el temps que al principi no s’atrevissin a explicar. 

Hi haurà gent que no ha passat per una EPM, però que haurà estat en una situació de vida o mort i també valorarà molt més la vida. Què diferencia les unes de les altres? 
Això seria el més lògic, però gràcies a la investigació i a les entrevistes que fem al cap de vuit anys, tornem a parlar amb els que les han patit i els que no, i amb el temps veiem com els dos grups han tingut una segona oportunitat de viure després d’una parada cardíaca, però que els que canvien són els de la EPM. Els altres no, a vegades es plantegen una sèrie de coses al principi, però els dura poc. 

Si quan ens morim l’energia es transforma, tal com vostè apunta, aquí sorgeix una altra pregunta; tot comença abans de néixer, no?
Totalment. Molta gent parla d'aquesta consciència que hi ha després de la mort, però això equival, si ho acceptem, al fet que l'energia també existeix abans. Aquí apareixen molts interrogants, com pot ser una possible reencarnació. Particularment, em semblaria l’opció més lògica i més justa. Per què jo puc estudiar una carrera, tenir una casa, viure en bones condicions i altres persones neixen en una guerra, no tenen res per menjar i moren al cap de pocs mesos? I tota la resta de l'eternitat, què passa? No em refereixo a la resurrecció d’un cos físic. Com a energia -que no és el cos-, en aquest camí evolutiu de l'ésser, amb el retorn conscient a casa, has de passar per diferents nivells evolutius i has d'aprendre una mica de tot.

En aquest aprenentatge, l’ànima -o digues-li energia- decideix passar per determinades experiències, per exemple, una malaltia, passar per l'edat mitjana, que et cremin en una foguera, etc. Tot això, són experiències energètiques que no s'esborren. Quan et fan una regressió, vius coses que ni se t'havien ocorregut viure, i potser aquí, trobes l’explicació de mals o de pors que pots tenir. En aquest camí evolutiu, com a consciència vas canviant. Igual que l'home ha anat canviant, pot ser que siguin els mateixos éssers que van aprenent d'aquesta època. Qui sap. 

Hi havia el cas d'una nena d’un poble de l'Índia, que es va arribar a fer famosa perquè explicava qui havia estat, com es deia, on vivia i tota una sèrie de coses, que fins i tot es va fer una comissió encapçalada per Mahatma Gandhi per conèixer el cas. En aquesta comissió hi havia el marit de la qual la nena deia que havia estat la seva dona. Van anar a buscar a la nena i la van portar al poble on deia. Malgrat els canvis de la ciutat, la nena va saber arribar fins a la casa i va saber trobar l’amagatall on el marit i ella guardaven els diners. Costa molt de pensar que algú pugui saber tot això, trenca tots els nostres esquemes, però no podem negar què passa, per tant, cal investigar-ho.

Això trencaria tots els esquemes, sobretot de la ciència. Confia en el fet que algun dia la ciència n’obtingui resposta sobre la hipòtesi que apunta? 
És clar, però de la ciència fins ara. En la primera meitat del segle XX, l'Acadèmia Francesa de les Ciències deia que qui parlava d'àtoms era superstició. És a dir, la ciència ha d'anar per darrere perquè no se li escapi res. Ara s'està avançant molt. Quan vaig estudiar anatomia, els cervells que utilitzàvem eren de cadàvers, no es podien estudiar els cervells vius. Gràcies als avanços de la física quàntica, trobem la ressonància magnètica on pots veure com està aquest cervell i què està pensant.

Hi ha investigacions fetes a persones que han tingut una EPM a través de ressonàncies magnètiques funcionals i se’ls fa tres tipus d’experiències; una que recordi un fet recent o fresc, una altra que s’imagini que viu una cosa amb el màxim de detall possible i una tercera, que és la de tornar a viure l’EPM. Amb això, s’ha comprovat com les EPM són totalment certes. El que ha imaginat es descarta, així que a través d'una prova com una ressonància magnètica funcional, es pot confirmar que la persona ha viscut allò que diu.

Explica que les persones que han tingut una EPM tornen sabent que la mort no existeix. Llavors, la resta que no han tornat per a explicar-nos-ho, què?
A veure, no ho sabem. Personalment, penso que tots passarem per aquesta experiència quan morim. Quan dormim, tots somiem, malgrat que mai els recordo, et podria dir que no existeixen, però s’ha demostrat que tots passem per una fase del son on hi són presents. Aquestes persones tornen per explicar-ho.

En l'estudi que estem fent, estem parlant d'una parada cardíaca que vol dir que el cor està parat, que no hi ha tensió arterial, no hi ha respiració espontània, no hi ha reflexos al dolor i no hi ha reflexos pupil·lars a la llum. És a dir, una mort clínica. Però, a causa de les maniobres de reanimació i que tot ha millorat moltíssim als darrers anys, tornes de la mort. Hi ha metges, com el doctor Sam Parnia que parla d’una resurrecció, perquè tornen de la mort a la vida. 

Una mort, de la qual molts tenen por… 
Tothom qui ha passat per una EPM el primer que et diuen és que no tenen por a la mort, perquè saben que la mort no existeix, perquè ho han experimentat. Entenen que la vida té sentit i ells són com missatgers d'aquest amor, que la vida segueix, que no cal tenir por de viure, de valorar, perquè sempre pensem en el que em falta, en el que ens agradaria, però no valorem el que tenim fins que ho perdem. Venen a dir-nos que visquis l'aquí i l’ara, que visquis de la millor manera, amb el màxim d'amor, amb el màxim de consciència, donant el millor de tu, perquè aquest moment no torna i tu l'has passat de llarg pensant en què faràs després quan aquest segon ja ha passat. 

Sovint es té por a la mort perquè l'hem apartat de la nostra vida, però vida i mort van junts. Tot és vida. Com el dia i la nit, parlem de dies i després separem el dia de la nit. Quan parlem de la vida, és com si rebutgem la mort, i aquesta, forma part de la vida. Per a deixar de tenir-li por, has escoltat això de Bhutan, que és el país de la felicitat? Ho és, perquè dues vegades al dia mediten sobre la mort.

Meditant, valores una sèrie de coses que no valoraries d'una altra manera. Cal valorar que estem aquí un temps determinat i que tens als teus éssers estimats avui aquí, i no saps si demà els tindràs. Digues-los que els vols, cuida'ls, estima'ls, riu i gaudeix amb ells. Sempre pensem en el que no tenim, en el que hem de fer, i ens oblidem del més important que és el present.  

"Aquí venim a solucionar les relacions i la primera hauria de ser amb un mateix, amb la d'un mateix", diu al llibre que ha escrit amb la doctora en metafísica Anji Carmelo. 
Treballar l'autoestima, no jutjar i poder expressar el que sentim cap als altres. Estem plens de creences que no són nostres, que són dels nostres pares, que són de la societat, de la religió. Tenim una gran quantitat de creences que no hem buscat, que són imposades. Neixes en una societat amb aquestes empremtes i t'has d'aprendre a saber qui ets, què fas aquí, quin és el teu do, què he vingut a fer i què puc aportar, perquè cada un de nosaltres pot aportar alguna cosa diferent. Si som 8.000 milions de persones amb una empremta dactilar diferent, tots tenim un do diferent. Cada persona té la seva forma de veure la vida i d’aportar, la qüestió és; qui soc, què soc i què puc aportar.