Arreu del territori català, trobem pobles o nuclis urbans que demanen una segregació del municipi al qual pertanyen. Casos ben curiosos que s'articulen a partir de moviments independentistes d'aquestes entitats municipals descentralitzades (EMD). Sí, com ho sents: diversos indrets de Catalunya han lluitat -i en alguns casos, han aconseguit- una independència municipal.

Quins són? A quines zones del país ha passat? Qui ho demana encara avui? A l'enfoCAT posem el focus en alguns d'aquests casos, recollits per l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya al llibre Municipèdia: rareses i curiositats dels municipis de Catalunya. 

Medinyà (Sant Julià de Ramis, Gironès)

No tots els casos d'independència han estat un triomf, i Medinyà n'és un exemple. El 2015, després de celebrar un referèndum, aquest nucli va arribar a ser independent de Sant Julià de Ramis, al Gironès. Després de dos anys i mig de la segregació, el 2018, el govern espanyol va presentar un recurs per reclamar la unificació al municipi d'origen. La raó? Segons la legislació espanyola, una EMD ha de tenir, com a mínim, 5.000 habitants per a poder segregar-se. En aquest cas, Medinyà en tenia prop del miler. 

L’Estartit (Torroella de Montgrí, Baix Empordà)

També trobem casos d'incansables lluites per aconseguir aquestes segregacions. Un dels que tenen més recorregut és el de l'Estartit, que pertany a Torroella de Montgrí, al Baix Empordà. Des del 2013, s'han engegat processos administratius per assolir la independència, però mai han acabat prosperant. Fins i tot han existit partits polítics locals independentistes: el Moviment Estartit Independent o l’Estartit Som Tots, però han acabat desapareixent.  

En aquest cas, una victòria per Torroella de Montgrí, ja que si l'Estartit acabés sent independent, perdria un dels paratges naturals més mítics de la Costa Brava: les Illes Medes.

Vallvidrera (Barcelona, Barcelonès)

En aquest mapa desdibuixat també trobem casos de municipis que antigament eren independents i, després d'anys d'haver estat annexionats, reclamen un altre cop la seva independència. És el cas de Vallvidrera, situat a la Serra de Collserola, considerat municipi fins al 1890, quan va ser unit al districte de Sarrià-Sant Gervasi, a Barcelona. 

L’any 2010, des de l'associació de veïns i veïnes de Vallvidrera, van convocar una consulta sobre la independència del nucli. Va tenir un 40% de participació i l’opció de segregació va assolir un 98,05% dels vots. Aquest cas, però, ha quedat com a reivindicació veïnal i no pas com un motor per reformar la distribució municipal de Barcelona. 

Bellaterra (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental)

Bellaterra ha estat un cas que ha agafat protagonisme en els darrers anys. Aquest nucli forma part de Cerdanyola del Vallès, però en una consulta realitzada el 2016 on van votar més de la meitat dels habitants, l'opció a favor de la segregació va aconseguir el 94% dels vots. Tot i això, a efectes pràctics, mai van poder veure una Bellaterra independent. Més tard, en una altra consulta i a sorpresa de molts, l'opció guanyadora tenia intenció d'adherir-se a Sant Cugat del Vallès.

En aquest cas, un dels grans dubtes que sorgeixen és què passaria amb la Universitat Autònoma de Barcelona en tot aquest procés. Tot i que el campus es diu Bellaterra, no forma part d'aquest nucli.

Sant Miquel de Balenyà (Seva, Osona)

Un altre cas semblant el trobem a Sant Miquel de Balenyà. Des del 2014 forma part de Seva, a Osona, però els seus veïns i veïnes no hi estan del tot d'acord: després d'una consulta popular amb més d'un 50% de participació, l'opció de segregar-se va aconseguir el 80% dels vots. A aquest nucli se’l coneix com a Balenyà o Balenyà Estació, ja que és on s’ubica l’estació de tren de l’R3 Balenyà-Tona-Seva, però no se l’ha de confondre amb el municipi de Balenyà.