Com si el calendari electoral i el de l’aplicació de la llei de l’amnistia per a la normalització institucional, política ii social a Catalunya fos el més important, no som prou conscients de com anem acceptant amb naturalitat el canvi de reglaments de les cambres de representació democràtica per accelerar o alentir les normes que hom prefereix per raons partidistes. Les normes de funcionament dels parlaments haurien de ser instruments consensuats de defensa de l’àmplia majoria de grups parlamentaris, doncs els que en un període són els que donen suport als governs, en la següent legislatura poden ser oposició i hauran aprovat una norma partidista que esdevindrà desfavorable a qui ja no tingui majoria.
Això és el que ara està fent el PP, i fa uns anys van fer les formacions independentistes en el Parlament de Catalunya. El PP ho fa per alentir l’aprovació d’una norma i els partits independentistes ho van fer per escurçar els terminis i impedir que els altres grups parlamentaris poguessin fer la seva democràtica funció. El filibusterisme és legítim, però el que han modificat per alentir aquesta llei, restarà vigent en el futur. Les normes i reglaments que fins fa uns anys s’aprovaven buscant consensos, ara són projectius conjunturals i victòries pírriques.
El PP repetint una i altra vegada que la norma llei d’amnistia i per a la normalització institucional, política ii social a Catalunya és inconstitucional, ho fa per a poder desprestigiar el TC, l’única institució d’interpretació de la Constitució. El Senat només pot esmenar o vetar lleis i les seves decisions poden ser revertides pel Congrés. Els constituents van fer tot el possible per llevar la capacitat de bloqueig al Senat
Si ens allunyem una mica de la fressa i la bronca del debat polític, ens adonarem que l’autèntic discurs del PP consisteix a afirmar que només és constitucional el que ells decideixen. També a Catalunya hem vist un període en què cada partit considerava legal només el que hi estava d’acord o ho proposava la seva formació política. El PP ha arribat a afirmar que el Congrés ja no és depositari de la voluntat popular. Segons la seva mirada, quan hi ha una majoria diferent de la qual ells desitjarien, ja no és democràcia. Així emmalalteixen les democràcies, quan no es reconeix més posició que la pròpia, quan no s’accepta la pluralitat política.
No m’agrada la baralla constant, crec que allunya la ciutadania de les seves institucions polítiques. Les darreres sessions de control al Congrés i al Senat, fan impossible la reflexió i impedeixen la part de pedagogia que hi ha en l’exposició dels motius de les diverses posicions. Tota la complexitat de la correlació de forces actual i dels processos electorals que converteixen l’estratègia en captura electoral, cal afegir-hi que la corrupció apareguda en la bombolla dels productes de protecció sanitària durant la pandèmia fa que sembli que tingui raó qui més crida i qui més insulta, una altra mala notícia per a la democràcia.
Els insults i desqualificacions ara arriben als professionals de la premsa, els encarregats de garantir-nos una informació veraç als ciutadans i ja tenim quasi tots els elements del perquè emmalalteixen les democràcies. El darrer que hi manca és la banalització de la violència. En una sessió parlamentària no pot cridar-se: Camorra, màfia, prebendes als terroristes, nos vemos en la calle i d’altres expressions que no vull repetir. Les persones assenyades: Armengol, Alvaro, Valido, Matute, Esteban, Vidal, han passat desapercebudes.
La dramatització excessiva del debat polític amb la pèrdua de respecte per a tot el que és patrimoni de tots, malmetrà un moment ple d’oportunitats i (cal dir-ho) de renúncies. Ja sé que creuen que si callen atorguen, però si no aturen aquesta espiral ascendent d’insults i l’ús partidista de les institucions, els ciutadans s’allunyaran de les urnes. Mai ha estat tan necessària la política democràtica, potser per això és bescantada i intenten destruir-la. No ho podem permetre.
Això és el que ara està fent el PP, i fa uns anys van fer les formacions independentistes en el Parlament de Catalunya. El PP ho fa per alentir l’aprovació d’una norma i els partits independentistes ho van fer per escurçar els terminis i impedir que els altres grups parlamentaris poguessin fer la seva democràtica funció. El filibusterisme és legítim, però el que han modificat per alentir aquesta llei, restarà vigent en el futur. Les normes i reglaments que fins fa uns anys s’aprovaven buscant consensos, ara són projectius conjunturals i victòries pírriques.
El PP repetint una i altra vegada que la norma llei d’amnistia i per a la normalització institucional, política ii social a Catalunya és inconstitucional, ho fa per a poder desprestigiar el TC, l’única institució d’interpretació de la Constitució. El Senat només pot esmenar o vetar lleis i les seves decisions poden ser revertides pel Congrés. Els constituents van fer tot el possible per llevar la capacitat de bloqueig al Senat
Si ens allunyem una mica de la fressa i la bronca del debat polític, ens adonarem que l’autèntic discurs del PP consisteix a afirmar que només és constitucional el que ells decideixen. També a Catalunya hem vist un període en què cada partit considerava legal només el que hi estava d’acord o ho proposava la seva formació política. El PP ha arribat a afirmar que el Congrés ja no és depositari de la voluntat popular. Segons la seva mirada, quan hi ha una majoria diferent de la qual ells desitjarien, ja no és democràcia. Així emmalalteixen les democràcies, quan no es reconeix més posició que la pròpia, quan no s’accepta la pluralitat política.
No m’agrada la baralla constant, crec que allunya la ciutadania de les seves institucions polítiques. Les darreres sessions de control al Congrés i al Senat, fan impossible la reflexió i impedeixen la part de pedagogia que hi ha en l’exposició dels motius de les diverses posicions. Tota la complexitat de la correlació de forces actual i dels processos electorals que converteixen l’estratègia en captura electoral, cal afegir-hi que la corrupció apareguda en la bombolla dels productes de protecció sanitària durant la pandèmia fa que sembli que tingui raó qui més crida i qui més insulta, una altra mala notícia per a la democràcia.
Els insults i desqualificacions ara arriben als professionals de la premsa, els encarregats de garantir-nos una informació veraç als ciutadans i ja tenim quasi tots els elements del perquè emmalalteixen les democràcies. El darrer que hi manca és la banalització de la violència. En una sessió parlamentària no pot cridar-se: Camorra, màfia, prebendes als terroristes, nos vemos en la calle i d’altres expressions que no vull repetir. Les persones assenyades: Armengol, Alvaro, Valido, Matute, Esteban, Vidal, han passat desapercebudes.
La dramatització excessiva del debat polític amb la pèrdua de respecte per a tot el que és patrimoni de tots, malmetrà un moment ple d’oportunitats i (cal dir-ho) de renúncies. Ja sé que creuen que si callen atorguen, però si no aturen aquesta espiral ascendent d’insults i l’ús partidista de les institucions, els ciutadans s’allunyaran de les urnes. Mai ha estat tan necessària la política democràtica, potser per això és bescantada i intenten destruir-la. No ho podem permetre.