En temps de les epidèmies de pesta negra l’eubacteri era responsable de les més grans mortaldats, fins que els kalàixnikovs van aconseguir superar-la. La història de la Medicina les estudiava per la seva epidemiologia i la impossibilitat de tractament en el període històric que van produir-se. Però també eren estudiades des del punt de vista social perquè produïen els anomenats replans demogràfics: disminucions del nombre d’humans sobre la terra i aproximacions de les rendes, tots incommensurablement més pobres.
En temps molt més moderns, l’aproximació de rendes és el somni de la societat igualitària. Amb una funció de la societat civilitzada, que tingui un sistema fiscal que permeti una recaptació progressiva i una redistribució inversament proporcional a la renda. Amb una política impositiva, que sigui comprensible per la ciutadania i d’aportació conscient, responsable. I amb una solidaritat acceptada que sigui l'obligació d’una vida col·lectiva.
Aquesta manera d’entendre els impostos i la seva funció redistributiva ha estat molt important en dos períodes i en dos indrets referents de democràcia (Estats Units i Europa) en algun moment del darrer segle.
Als Estats Units, quan van aconseguir que el New Deal, i el conjunt de mesures legislatives que va comportar, fos acceptat majoritàriament per a tots els estaments socials. Roosevelt va enfortir la cultura del “prosperem més quan posem en comú els recursos i quan assumim que el govern té un paper central en la seva redistribució”, posant límits a l’especulació de les grans empreses i molts bancs. Una convenció social que van acceptar (més desdibuixada) tots els presidents fins a l’etapa Reagan: “El govern no és la solució, el govern és el problema”. Totes les mesures d’implicació dels rics en la redistribució van anar-se erosionant fins a desaparèixer.
A Europa, després de la Segona Guerra, quan va reduir-se la desigualtat a màxims per decisions polítiques col·lectives d’ampli suport en el centre i nord del Vell Continent. Grans coalicions coincidien en la progressivitat de la fiscalitat i que l’increment de patrimoni per benefici industrial, comercial o per herència havia de significar una determinada aportació a la societat. Fins que va arribar l’era Thatcher.
És cert que llavors el capital no podia circular amb la mateixa llibertat que ho fa ara. Els rics vivien a prop, no traslladaven la residència a un paradís fiscal per escapar de la tributació, i era mal vista aquesta cobdícia que augmenta com més diners tens i menys vols contribuir, desvinculant-se de tots els problemes i desigualtats. Però aquell període, singularment a Alemanya, França i Escandinàvia, ens ensenya que podem reduir desigualtats ampliant serveis públics de qualitat.
Sortim d’una pandèmia on la ciència ha esmorteït els seus efectes sobre la mortalitat i els estats s’han endeutat per establir un coixí més o menys eficient; però hauran de tornar els diners que ara reben les administracions per reactivar l’economia i generar llocs de treball, i al contrari que en els dos períodes mencionats, els rics no estan contribuint proporcionalment, no se senten cridats al progrés col·lectiu.
Les grans corporacions tenen una estructura molt més complexa que el senyor feudal dels temps de la pesta i els grans empresaris del segle passat. Ara els rics són corporacions sense cara definida, fons d’inversions o ris amb capricis obscens. I alguns, volen participar directament en la política Trump, Berlusconi o Sunak.
La progressivitat ja no és el principal debat. Els grans rics del segle XXI creuen que ja no necessiten els serveis públics i es creen un món paral·lel, cobdiciós i egoista, amb mecanismes per evitar pagar impostos o pagar els menys possibles. La política pot estar acomplexada, però és el més poderós que tindrà mai el poble per evitar les obscenes desigualtats.
La política de progrés social ha de lluitar contra les desigualtats que generen marginalitat, però no pot dirigir-se —només— a les minories i als exclosos, que sovint participen poc en la vida pública. La política no pot oblidar-se de la majoria de la societat, els que guanyen massa per ser ‘ajudats’ i no viuen prou bé (paraules d’Emmanuel Macron).Cal donar el protagonisme que es mereixen a les classes mitjanes, la majoria de la societat, amb unes expectatives que disminueixen quan haurien de donar esperança. La política els ha de fer sentir columna vertebral de la societat democràtica, perquè si se senten menystinguts, sentiran que ningú no els té en compte i expressaran el seu malestar a les urnes votant formacions populistes.
La progressivitat és pedagògica i cal aplicar-la des de l’ajuntament més petit a la Unió d’estats més important. Cal corregir tota la fiscalitat referida a la sostenibilitat del planeta, cal acabar amb bonificacions que emmascaren el que un dia va ser tributació progressiva de la propietat urbana, cal refer amb cura el nostre patrimoni històric alhora que s’intensifica la recerca, però sobretot, cal trobar la manera d’obligar les grans corporacions a complir amb el seu deure.
Els bancs, les elèctriques, les grans empreses de diversos sectors estan obtenint els més grans beneficis de la seva història. Sense satanitzar els beneficis, estaria bé que pensessin en les condicions i salaris dels seus treballadors, que apliquessin els beneficis en inversions allà on es produeixen, i milloressin els salaris. Les empreses que es vanten dels beneficis, han de fer possible que les arques públiques puguin atendre les polítiques socials que han de treure de la pobresa a una part massa important dels nostres conciutadans.
La política impositiva sempre ha estat la més complicada i difícil. Aquesta vegada —al contrari que la crisi 1009-2015— intenten incentivar l’acció pública. A vegades s’equivoquen implantant taxes que no tenen caràcter progressiu i quan legislen per a crear noves figures impositives no ho fan bastint una torre sòlida amb principis indiscutibles, però cal acceptar que vivim uns temps molt diferents dels de l’anterior crisi.
L’esquerra no hauria d’evitar el debat de fiscalitat ni de polítiques econòmiques. Tampoc el de la distribució territorial ni el de la recaptació i la despesa. Perquè, mentre la dreta actual són alumnes aplicats i maleducats de Reagan i Thatcher, la solidaritat continua essent el principal valor de l’esquerra.