Vuit hores per treballar, vuit per oci i vuit per descansar. Va ser la gran conquesta en drets laborals que a l’Estat va arribar fa més d’un segle gràcies a una vaga general i a la lluita obrera. Ara, a les portes del 2024, el govern conservador grec acaba d’aprovar una reforma laboral que dinamita les regles establertes: es permeten jornades de feina maratonianes i un retrocés preocupant en els drets laborals dels seus ciutadans.
La reforma, aprovada en ple bressol d’Europa, permet a les empreses imposar un sisè dia de treball i variar els horaris dels seus treballadors per adaptar-les a les necessitats de producció. A més, la nova llei permet tenir una segona feina de màxim cinc hores diàries que se sumi a la jornada principal de vuit hores; és a dir, obre la porta a treballar 13 hores al dia. S’al·lega que així s’eliminen les hores extres no declarades i l’economia submergida, però no ens enganyem: qui encadena més d’una jornada laboral només ho fa perquè no guanya prou per a arribar a final de mes.
La reforma no agrada a ningú: els grecs han sortit al carrer i la majoria dels països europeus i sindicats parlen de mesures neoliberals i alerten del risc de contagi que això pot suposar a la resta de països del continent. S’agafen al fet que la normativa va en contra de la directiva europea que regula el temps de treball, però ja es veu que no està prou blindada. Si alguna cosa ens ha ensenyat la història és que els drets laborals no hi són per sempre, que costen molt d’aconseguir i molt poc de revertir.
I entre els països més crítics amb la nova reforma laboral grega, Espanya. Sorprèn la hipocresia del govern de Pedro Sánchez lamentant que mentre aquí es debat si és possible treballar quatre dies la setmana a Grècia se’n permeti treballar sis. Ho diu el govern d’un estat que encara basa bona part de la seva economia en el sector serveis caracteritzat per sous baixos i condicions precàries.
Espanya no està per donar lliçons a Grècia, té milers de cambrers fent més hores que un rellotge i gairebé mig milió de persones pluriocupades, que tenen més d’una feina. Parlem de persones amb salaris molt baixos, que es veuen obligades a encadenar jornades laborals per poder pagar factures i arribar a final de mes.
Si entenem que el treball és un bé escàs és obvi que cal repartir-lo entre tots. És un absolut contrasentit que hi hagi gent a l’atur -a Grècia gairebé un 11% de la població- i que altres desdoblin torns per poder viure amb dignitat. Treballem tots menys hores, amb condicions dignes, perquè pugui treballar més gent.
La reforma, aprovada en ple bressol d’Europa, permet a les empreses imposar un sisè dia de treball i variar els horaris dels seus treballadors per adaptar-les a les necessitats de producció. A més, la nova llei permet tenir una segona feina de màxim cinc hores diàries que se sumi a la jornada principal de vuit hores; és a dir, obre la porta a treballar 13 hores al dia. S’al·lega que així s’eliminen les hores extres no declarades i l’economia submergida, però no ens enganyem: qui encadena més d’una jornada laboral només ho fa perquè no guanya prou per a arribar a final de mes.
La reforma no agrada a ningú: els grecs han sortit al carrer i la majoria dels països europeus i sindicats parlen de mesures neoliberals i alerten del risc de contagi que això pot suposar a la resta de països del continent. S’agafen al fet que la normativa va en contra de la directiva europea que regula el temps de treball, però ja es veu que no està prou blindada. Si alguna cosa ens ha ensenyat la història és que els drets laborals no hi són per sempre, que costen molt d’aconseguir i molt poc de revertir.
I entre els països més crítics amb la nova reforma laboral grega, Espanya. Sorprèn la hipocresia del govern de Pedro Sánchez lamentant que mentre aquí es debat si és possible treballar quatre dies la setmana a Grècia se’n permeti treballar sis. Ho diu el govern d’un estat que encara basa bona part de la seva economia en el sector serveis caracteritzat per sous baixos i condicions precàries.
Espanya no està per donar lliçons a Grècia, té milers de cambrers fent més hores que un rellotge i gairebé mig milió de persones pluriocupades, que tenen més d’una feina. Parlem de persones amb salaris molt baixos, que es veuen obligades a encadenar jornades laborals per poder pagar factures i arribar a final de mes.
Si entenem que el treball és un bé escàs és obvi que cal repartir-lo entre tots. És un absolut contrasentit que hi hagi gent a l’atur -a Grècia gairebé un 11% de la població- i que altres desdoblin torns per poder viure amb dignitat. Treballem tots menys hores, amb condicions dignes, perquè pugui treballar més gent.